Crítica institucional i salut mental. De la institució del manicomi a la institució del fàrmac
Activitat

Crítica institucional i salut mental. De la institució del manicomi a la institució del fàrmac

Programa de debats coordinat per Clara Bardón, Enric Berenguer, Guillem Homet i Montserrat Puig

L'antipsiquiatria es va inscriure en un moviment de crítica institucional que desbordava àmpliament el marc específic de la salut mental. Es tractava de lluitar contra tot un seguit de figures de l'autoritat tradicional en fronts molt diversos, en el corrent dels moviments contestataris que van trobar en el Maig del 68 francès un dels seus elements més duradors; sense oblidar la Primavera de Praga, símbol que la lluita contra l'autoritarisme no es limitava al front occidental. En aquest sentit, la desinstitucionalització del malalt mental, de la mateixa manera que el desmantellament dels vells sanatoris, no es pot aïllar d'un profund corrent crític que corroeix les bases no tan sols d'una àmplia diversitat d'institucions (entre les quals hi ha la família i l'escola en el sentit clàssic), sinó també de la idea mateixa d'institució.

D'altra banda, l'antipsiquiatria formava part d'un ampli moviment que reconeixia la naturalesa profundament política de tot un seguit d'aspectes de la vida de les persones (salut, sexualitat, vida quotidiana, relacions socials i laborals). Es pot descriure, per tant, com a part d'un procés de politització de la vida quotidiana que va tenir una gran amplitud i repercussió tant a Europa com als Estats Units.
De fet, el corrent antiinstitucional al qual ens referim va tenir tant d'èxit que fins a cert punt es va quedar sense objecte. Els manicomis es van obrir en gran part, les terapèutiques es van humanitzar, etc. Actualment, les anàlisis foucaultianes de la institució han cedit el pas a treballs com el de François Dubet, que plantegen la situació en termes de declivi. Segons ell, aquest ideal constituïa un element fonamental de la civilització occidental, un element sorgit de la religió i sotmès després a un llarg procés de secularització, sense que fins fa pocs anys se'n modifiquessin, no obstant això, les característiques més essencials.
Què ha ocupat el lloc de la vella institució psiquiàtrica? Seria un error no veure allò que constitueix un actiu indiscutible de l'antipsiquiatria, que ha deixat un veritable pòsit: la constitució d'una xarxa de salut mental els professionals de la qual han lluitat contra la segregació i contra la reducció dels subjectes que pateixen a simples cossos, encara que moltes vegades ho hagin hagut de fer en condicions adverses.

Malgrat tot, una tendència de fons mina des de fa temps aquests guanys, d'una manera que es reflecteix en les polítiques sanitàries, especialment en els pressupostos, en els quals quantitats cada vegada més grans de diners deixen de destinar-se a les persones i es destinen als fàrmacs. La biologització de la psiquiatria ha portat a una aposta excessiva pel fàrmac, que en molts àmbits ha passat de considerar-se un recurs entre altres a constituir-se en el referent únic.

Aquests debats es programen dins del context del Programa obert del PEI.

mostrar-ne més mostrar-ne menys

Programa de debats coordinat per Clara Bardón, Enric Berenguer, Guillem Homet i Montserrat Puig

L’antipsiquiatria es va inscriure en un moviment de crítica institucional que desbordava àmpliament el marc específic de la salut mental. Es tractava de lluitar contra tot un seguit de figures de l’autoritat tradicional en fronts molt diversos, en el corrent dels moviments contestataris que van trobar en el Maig del 68 francès un dels seus elements més duradors; sense oblidar la Primavera de Praga, símbol que la lluita contra l’autoritarisme no es limitava al front occidental. En aquest sentit, la desinstitucionalització del malalt mental, de la mateixa manera que el desmantellament dels vells sanatoris, no es pot aïllar d’un profund corrent crític que corroeix les bases no tan sols d’una àmplia diversitat d’institucions (entre les quals hi ha la família i l’escola en el sentit clàssic), sinó també de la idea mateixa d’institució.

D’altra banda, l’antipsiquiatria formava part d’un ampli moviment que reconeixia la naturalesa profundament política de tot un seguit d’aspectes de la vida de les persones (salut, sexualitat, vida quotidiana, relacions socials i laborals). Es pot descriure, per tant, com a part d’un procés de politització de la vida quotidiana que va tenir una gran amplitud i repercussió tant a Europa com als Estats Units.
De fet, el corrent antiinstitucional al qual ens referim va tenir tant d’èxit que fins a cert punt es va quedar sense objecte. Els manicomis es van obrir en gran part, les terapèutiques es van humanitzar, etc. Actualment, les anàlisis foucaultianes de la institució han cedit el pas a treballs com el de François Dubet, que plantegen la situació en termes de declivi. Segons ell, aquest ideal constituïa un element fonamental de la civilització occidental, un element sorgit de la religió i sotmès després a un llarg procés de secularització, sense que fins fa pocs anys se’n modifiquessin, no obstant això, les característiques més essencials.
Què ha ocupat el lloc de la vella institució psiquiàtrica? Seria un error no veure allò que constitueix un actiu indiscutible de l’antipsiquiatria, que ha deixat un veritable pòsit: la constitució d’una xarxa de salut mental els professionals de la qual han lluitat contra la segregació i contra la reducció dels subjectes que pateixen a simples cossos, encara que moltes vegades ho hagin hagut de fer en condicions adverses.

Malgrat tot, una tendència de fons mina des de fa temps aquests guanys, d’una manera que es reflecteix en les polítiques sanitàries, especialment en els pressupostos, en els quals quantitats cada vegada més grans de diners deixen de destinar-se a les persones i es destinen als fàrmacs. La biologització de la psiquiatria ha portat a una aposta excessiva pel fàrmac, que en molts àmbits ha passat de considerar-se un recurs entre altres a constituir-se en el referent únic.

Aquests debats es programen dins del context del Programa obert del PEI.

mostrar-ne més mostrar-ne menys
dates
4 de maig 2006 – 8 de juny 2006
preu
Auditori MACBA. Entrada lliure. Aforament limitat. Amb servei de traducció simultània (1 i 8 de juny)
títol
Crítica institucional i salut mental. De la institució del manicomi a la institució del fàrmac
dates
4 de maig 2006 – 8 de juny 2006
títol
Crítica institucional i salut mental. De la institució del manicomi a la institució del fàrmac
preu
Auditori MACBA. Entrada lliure. Aforament limitat. Amb servei de traducció simultània (1 i 8 de juny)
programa
0 activitats