Conceptualisme i abjecció. Cap a altres genealogies de l’art conceptual

Debat en el context de la Col·lecció Herbert

En el seu influent assaig sobre l'art conceptual «De l'estètica de l'administració a la crítica de las institucions», del 1989, Benjamin Buchloh descriu de quina manera el conceptualisme, en expirar, es va convertir en una forma d'inconscient per a tota la producció artística posterior al 1969. A partir del diagnòstic que «l'art conceptual va dur a terme la investigació més rigorosa del període de postguerra entorn de les convencions de la representació pictòrica i escultòrica, així com una crítica fonamental dels paradigmes visuals i tradicionals», Buchloh construeix un relat històric que culmina en un art d'informació que reactiva els postulats de l'avantguarda productivista de la revolució russa, alhora que posa en qüestió el paper de l'artista en redefinir-lo burocràticament com un mer «empleat que cataloga». Aquest procés històric de l'art conceptual es clou amb obres com el visitor's profile de Hans Haacke, una recopilació estadística dels trets dels visitants de l'exposició i, d'una manera crucial, amb el «museu en venda» de Marcel Broodthaers, que és també una premonició del futur imminent: la desaparició de l'espai de la crítica museística com a institució central i legitimadora de l'esfera pública burgesa i la seva transformació a les mans de la nova indústria de l'entreteniment de masses, el símptoma de la qual és la reaparició espectral dels paradigmes pictòrics i escultòrics del passat, que el conceptualisme havia abolit. Tanmateix, el tancament històric del conceptualisme no en comporta necessàriament la desaparició, sinó que implica la seva interiorització en les pràctiques artístiques crítiques que originaran allò que avui en diem «crítica institucional», que, de la seva banda, sorgeix d'una manera difusa després de l'art conceptual com a continuació relativa i ambivalent de l'avantguarda radical en el context museístic, cada vegada més mediatizat per les indústries culturals a partir dels anys vuitanta.

El relat històric que fa Buchloh sobre el conceptualisme ha esdevingut una referència canònica que aquest debat aspira a reconsiderar. D'acord amb aquest relat, el conceptualisme ha estat historitzat i museïtzat com una estètica administrativa, burocràtica, mancada de plasticitat, àrida i despersonalitzada, que en certa manera culmina les estètiques modernes d'avantguarda pròpies de l'art de la postguerra. El debat intenta contrarestar una visió teleològica de la modernitat, implícita en l'avantguardisme, i traçar altres possibles genealogies del conceptualisme a partir dels gèneres menors i la cultura popular. Tot això des de la perspectiva històrica segons la qual les ruptures dels seixanta impliquen l'emergència històrica de nous subjectes polítics, minoritaris o perifèrics, que posen en qüestió la universalitat del subjecte burgès liberal, teoritzat per Habermas i implícit en el relat avantguardista de Buchloh. El debat, per tant, es planteja interrogants entorn dels aspectes heterodoxos, paròdics, humorístics i grotescos que es poden identificar en el conceptualisme històric i la seva evolució.