Malcolm Le Grice "Berlin Horse", 1970 (fotograma)
Activitat
Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000
en curs
Programa de cinema comissariat per Juan Bufill
El propòsit del programa Cinemavisió. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000 és arribar a descobrir i definir en què podria consistir una visió veritablement cinematogràfica, específica i diferent de les visions pròpies de mitjans anteriors, com la fotografia o la pintura, i lliure també de servituds envers el teatre, la novel·la i el reportatge o el document visual, que han configurat allò que normalment s’entén com a cinema sense més adjectius.
L’objectiu és mostrar que aquest art de la visió cinematogràfica és en certa manera un cinema abstracte —en un sentit ampli de la paraula—, anomenat experimental. Aquesta mostra reivindica la importància de les aportacions d’aquest cinema essencial, visionari, radical i lliure, de les obres mestres de Michael Snow, Stan Brakhage, Paul Sharits, Werner Nekes i altres artistes no prou coneguts ni reconeguts; una importància que es pot equiparar a la que van tenir, per a la història de l’art i del pensament, els creadors de l’art abstracte modern com Vassili Kandinsky, Hans Arp o Paul Klee.
Cinemavisió es proposa al públic com una aventura de la percepció visual i audiovisual (pel que fa a les bandes sonores, hi trobem música de The Velvet Underground, Brian Eno, Terry Riley i John Cale, entre d’altres, o bé sons, o silenci, i, ben poques vegades, paraules). Es proposa com una experiència (experimental ve d’experiència) alliberadora i psicodèlica en el sentit original de l’expressió: obertura de la ment o de l’ànima. Són obres que afinen i enriqueixen la percepció, aprofundeixen la visió de la realitat i l’existència, i transformen la consciència dels contempladors actius.
Per mitjà de la contemplació sense prejudicis d’aquestes obres fonamentals del cinema experimental (33 pel·lícules de 20 autors, amb durades d’entre poc més d’un minut i més de tres hores, distribuïdes en 8 sessions), es pot accedir a una nova visió, i no en un sentit purament òptic o tècnic. Aquestes obres permeten descobrir, experimentar i conèixer, a través de l’experiència de la visió cinematogràfica, precisament allò que no podria ser descobert, experimentat i conegut per altres mitjans.
Les exploracions espaciotemporals del millor cinema experimental tenen aquesta capacitat de transformació alliberadora. D’entrada, deixen enrere el llast de la psicologia burgesa i antiga, de l’avidesa de domini i possessió, i arriben a reunir allò que la cultura material va separar per raons pràctiques: per exemple, ego i univers, subjecte i objecte. Inauguren un nou cinema que es distingeix del de les avantguardes històriques pel fet que té una concepció originalment cinematogràfica, que no sorgeix com una visió o derivació de plantejaments concebuts en mitjans anteriors. Aquest cinema presenta estructures i plantejaments propers als de la poesia, la música o les altres arts plàstiques, però ofereix aportacions específiques que són anteriors a les del videoart i que només han estat superades per aquest en l’espectacularitat i en l’apreciació fetitxista, però no en la radicalitat ni en la intensitat de la seva poesia i del seu pensament.
Les millors aportacions del cinema de la visió no són de l’època de les avantguardes històriques, sinó que se situen, sobretot, a l’entorn dels anys seixanta i setanta. Nova York va ser en aquells anys la capital del cinema experimental, però també van sorgir obres valuoses en altres llocs. I continuen sorgint avui, tot i que en el segle XXI tots els suports audiovisuals tendeixen a formar part d’un mateix art.
Juan Bufill
mostrar-ne més
mostrar-ne menys
