Pedro G. Romero
Activitat

Breus relats de l’art contemporani

A càrrec de Valentín Roma
en curs
Pedro G. Romero "La Semana Trágica. Sucesos de Barcelona. Projecte Archivo F.X. [2]", 2002

Cinc preguntes per a una suposada agonia de l’art

La sèrie Breus relats de l’art contemporani està pensada per acostar-se a les pràctiques artístiques més recents, entenent que s’inscriuen en contextos socioeconòmics dels quals es retroalimenten contínuament i que, per tant, no és lícit obviar. No es tracta de cursos d’introducció a l’art perquè no té sentit apropar-se a l’art com si fos un ens precís, delimitat i amb una història consensuada. Per navegar per uns codis artístics que poden resultar obstinadament hermètics, no n’hi ha prou a fixar-se en les obres que s’han anat adaptant als cànons establerts, sinó que també és útil fer un cop d’ull als debats i les polèmiques que han servit per conformar-los i mantenir-los en contínua revisió.

Al llarg de la sèrie, diverses persones narraran la seva versió de l’art contemporani, sense restringir el concepte “art” o “contemporani” a cap paràmetre prefixat. Així mateix, explicaran els motius que els han fet decantar per una manera determinada de construir la història. Tot i que cada curs serà autosuficient, seguir tota la sèrie servirà per enriquir i matisar-ne el conjunt, i permetrà conformar una visió constel·lada d’aquest camp incert que anomenem art contemporani.

Dins la sèrie Breus relats de l’art contemporani el MACBA presenta el curs impartit per Valentín Roma: “Cinc preguntes per a una suposada agonia de l’art”, inspirat en l’extens libel titulat “El complot de l’art”, que Jean Baudrillard va publicar el 20 de maig del 1996 al diari Libération. Vist en perspectiva es podria considerar com la certificació notarial que l’art contemporani entrava en un nou isme: l’agonisme. Aquest text, que és gairebé un manifest, fixava clarament els marges del moviment acabat de crear i assenyalava fins a quin punt el projecte artístic radical inaugurat per les avantguardes s’havia acabat pervertint. Això feia que l’art s’encaminés perillosament cap a la desaparició definitiva.

Ningú no quedava exempt de responsabilitat dins d’aquest judici sumaríssim: ni els mateixos artistes contemporanis, aplegats al voltant de la superficialitat; ni els museus, excloents i hermètics; ni els comissaris, una nova secta críptica; ni la crítica, mandrosa i vàcua; ni els mateixos espectadors, partícips passius i fins i tot còmplices d’aquest procés de degradació.

Des de l’escrit de Baudrillard ja han passat quinze anys, però amb una freqüència regular i imprevisible, han anat sorgint llibres, projectes expositius, articles periodístics i testimonis més o menys altisonants que han amplificat aquesta narració agònica de l’estètica, i l’han convertit en una espècie de veu eixordadora, de proporcions monumentals, que no es pot desatendre.

A les antípodes d’aquest discurs, és a dir, des del territori dels artistes superficials, els museus ensuperbits, els comissaris sectaris, la crítica vàcua i l’audiència inalterable, han sorgit, igualment, un bon nombre de reaccions, gairebé totes avergonyides, reivindicatives i, en certa manera, epidèrmiques. Tanmateix, convé sentir què ens està dient aquesta veu, quines són les immolacions que assenyala i les perspectives cap a les quals apunta, amb quines formes es presenta i què expressa.

Convé entrar al relat de la veu no per desacreditar-la o escandalitzar-se’n, ni tampoc per impugnar-ne el discurs o refutar-lo. Val la pena barrejar-se amb l’estrèpit d’aquesta veu que narra l’agonia de l’art contemporani perquè tothom té una veu sense rostre recognoscible que només parla per descriure finals, perquè si l’activitat artística es va descriure durant tant temps des d’una perspectiva creativa, potser ha arribat el moment d’explicar-la mitjançant un vocabulari terminal, sobretot en aquesta època nostra cosida al seu propi final, lliurada tant a la hipocresia com a l’estupefacció; al que és posh i post.

Així, aquest curs constitueix un relat –també un assaig, una prova– que intentarà embastar cinc preguntes al voltant d’un conjunt de textos i autors considerats per l’art contemporani com a “reaccionaris”, que conformen, l’últim projecte d’immolació que l’art contemporani haurà generat al seu voltant, potser l’epíleg dramàtic d’una manera de narrar l’estètica basada en l’heroisme de l’artista, en la suposada capacitat de l’art per restituir tot allò que fragmenta el que és real.

mostrar-ne més mostrar-ne menys
dates
16 de gener 2012 – 22 de febrer 2012
preu
Preu: 20 eur. Preu reduit, estudiants i aturats: 10 eur. Amics del MACBA: gratuïtAuditori MACBA. Capacitat limitada
títol
Breus relats de l’art contemporani
dates
16 de gener 2012 – 22 de febrer 2012
títol
Breus relats de l’art contemporani
preu
Preu: 20 eur. Preu reduit, estudiants i aturats: 10 eur. Amics del MACBA: gratuïtAuditori MACBA. Capacitat limitada
programa
0 activitats
destacats
1 resultats