Any Tàpies

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) va iniciar els seus temptejos artístics a l’adolescència. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura el va impulsar a abandonar els estudis universitaris de Dret. A la dècada dels quaranta va començar a exposar les seves obres, de marcada personalitat, i conjuntament amb Joan Ponç, Joan Brossa i d’altres, va fundar la revista d’avantguarda Dau al Set (1948). Si bé la pintura de Tàpies mostrava la influència de Miró i Klee, aviat hi afegeix la iconografia, la temàtica màgica, les geometries i els estudis de color que desembocaran en la pintura matèrica. Arran de la Segona Guerra Mundial i del llançament de la bomba atòmica, que sotragueja els artistes de les dues bandes de l’Atlàntic, Antoni Tàpies comença a expressar un interès especial per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules. Aquesta tendència es tradueix en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista, com sabates o mitjons, i en l’experimentació de noves tècniques. Amb teles de textura intensa i grans possibilitats expressives, a mitjans dels anys cinquanta, Tàpies assoleix el reconeixement internacional com un dels grans renovadors de l’informalisme. Les pintures matèriques formen una part substancial de l’obra de Tàpies, per a qui la matèria era també màgia, mimesi i alquímia. A banda de la seva activitat artística, que no concebia deslligada de la realitat vital, Antoni Tàpies va mantenir sempre un ferm compromís moral cap els esdeveniments polítics i socials. A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, la seva implicació contra el franquisme es va intensificar i les seves obres van adquirir un marcat caràcter de denúncia. També en aquesta època, coincidint amb l’eclosió de l’arte povera a Europa i el postminimalisme als Estats Units, Tàpies va accentuar el seu treball amb objectes incorporant-los al seu llenguatge. En els anys següents i fins al final de la seva vida, la cultura oriental va ser fonamental en la producció de l’artista, amb un èmfasi renovat en la matèria, en la identitat home-natura i en la negació de qualsevol dualisme. Les obres dels últims anys contenen una reflexió física i espiritual. Tàpies va ser un intel·lectual amb un gran bagatge lector i musical. Va dur a terme una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica amb llibres de bibliòfil i carpetes en col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres. Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies una desenvolupar una prolífica tasca d’escriptor. Entre les seves publicacions, destaquen: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999). L’any 1984, per promoure l’estudi de l’art contemporani i la seva difusió, Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies, amb seu a l’antiga editorial Muntaner i Simón, al carrer Aragó de l’Eixample de Barcelona. L’obra de Tàpies s’ha exposat a les més destacades institucions internacionals i ha rebut múltiples guardons i reconeixements públics. Entre molts d’altres, s’ha exposat al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York (1962), a la Kunsthaus de Zuric (1962), a l’Institute of Contemporary Arts de Londres (1965), al Musée d’Art moderne de la Ville de Paris (1973), a la Neue Nationalgalerie de Berlín (1974), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1990), a l’Institut Valencià d’Art Modern de València (1992), al Museum of Modern Art de Nova York (1992), al Jeu de Paume de París (1994) i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2004).