La figura del laberint ja apareix al món antic. Des d’aleshores, aquest camí sinuós de sortida impossible ha desplegat una rica simbologia en totes les cultures. Màgic i metafísic alhora, condensa tant el camí iniciàtic o la recerca al centre d’un mateix com la complexitat de l’univers i dels seus camins infinits. En un dels seus poemes sobre el laberint, Jorge Luis Borges va escriure: «No esperes que el rigor de tu camino / que tercamente se bifurca en otro / que tercamente se bifurca en otro / tendrá fin» ("Elogio de la sombra", 1969). Àngels Ribé també ha volgut contribuir a la tradició del laberint amb una instal·lació de plàstic groc, presentada per primera vegada a Verderonne, a prop de París, l’any 1969, posteriorment en una exposició que li va dedicar el MACBA l’any 2011, i novament amb motiu dels 30 anys del MACBA. El plàstic groc, amb la seva condició d’element translúcid, reversiona un imaginari de clausura i opacitat de llarga trajectòria. El laberint de Ribé té dos accessos i dues sortides, i el trànsit pels seus senders i bifurcacions ens confronta amb el nostre cos i amb el diàleg que establim amb l’espai.