La influència del surrealisme, que Joan Miró coneix de primera mà quan viatja a París l’any 1919, duu l’artista a crear tal com sent les coses, i no pas tal com les mira. Des d’aleshores, Miró crearà com un poeta. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, refugiat en un poble de Normandia, inicia una sèrie de pintures que ja mostren el seu llenguatge més personal, amb unes icones recurrents que el convertiran en un creador universal: els seus ocells, la dona, la lluna o les estrelles, que renuncien a tot allò que és accessori i es queden amb l’essencial. Miró capta la vida i l’ordre del cosmos. Les seves dones, caps i ocells remeten a l’ancestralitat i l’essencialitat del traç, revelen un interès pels estats emocionals i s’inscriuen en un univers d’intercanvis energètics entre els éssers que habiten el binomi terra-cel. Amb orificis marcats (boques, ulls o vagines), les dones i els caps mironians són el resultat d’una visió del món en la qual els instints atàvics, profundament arrelats a la terra, coexisteixen dins l’espai artístic.