El 1998 l’escultor basc Eduardo Chillida rep l’encàrrec de fer una intervenció pública per al MACBA, que havia obert les portes tres anys enrere. Chillida es desplaça a la zona i n’estudia les particularitats. Detecta aleshores que l’espai té un punt feble que dificulta la integració de l’edifici de Richard Meier amb la resta del barri: es tracta del mur de formigó que separa la plaça dels Àngels del carrer Joaquim Costa. L’artista decideix que col·locarà allà el seu gran mural ceràmic perquè actuï com un element d’unió, com a frontera permeable, com a punt de fuga que ens convidi a fixar-hi la mirada.

Chillida fa molts dibuixos preparatoris i envia a produir la peça al taller del seu amic i col·laborador habitual, el ceramista alemany Hans Spinner, que treballava a Grassa, al sud de França. Utilitzant la tècnica de la ceràmica rovellada, couen les plaques de formigó a 1.300 graus, després les pinten amb òxid de coure i les tornen a coure a 1.120 graus. Aquest procés de doble cocció atorga a les làmines un color negre característic i dona al conjunt una textura a mig camí entre l’escultura i el gravat.

El mural, compost per 416 peces, gravita a tres metres de terra i s’alça amb contundència i elegància jugant a la modulació entre ple i buit, entre negre i blanc, entre l’abstracció i el grafisme.

Chillida va defensar sempre l’obra pública com a estratègia per garantir un art a l’abast de tothom. I va treballar obstinadament per integrar l’escultura en l’entorn que l’envolta. Així, aquesta peça, Barcelona, Mural G-333, ja forma part intrínseca del paisatge del Raval i de la ciutat. I des del 2014, comparteix paret amb un altre mural emblemàtic del nostre paisatge urbà: la reconstrucció de Tots junts podem parar la sida de Keith Haring, també pertanyent a la col·lecció del MACBA.