Décor

Marcel Broodthaers centra en l’àmbit del museu el seu estudi sobre les definicions de l’art i els seus sistemes de circulació, partint del rebuig del marc tradicional de la institució. En la seva obra juga amb l’estabilitat de les categories artístiques i subverteix les relacions tradicionals entre l’objecte artístic i els sistemes de presentació i recepció. Interroga al museu a partir de les relacions de l’obra i l’entorn social; és a dir, interroga la funció mateixa de l’obra i del públic. Utilitza mecanismes de descontextualització i d’acumulació que li permeten abordar diferents nivells de ficció de l’obra i de l’exposició: el décor [decorat] és una il·lusió, l’artificialitat del fet artístic portada a les últimes conseqüències, en contraposició amb la idea de veritat de l’objecte artístic tradicional.

En l’obra de Broodthaers hi ha un interès per donar a la paraula el mateix status que a la imatge. El llenguatge és entès com un sistema de representació i de realitat per si mateix. No va ser gratuït el fet que, l’any 1969, fes una exposició literària sobre Mallarmé al Wide White Space d’Anvers, i que el mateix any, en substituir el text per traces negres, reinterpretés l’edició d’Un coup de dés jamais n’abolira le hasard del mateix autor. Aquests treballs investigaven noves formes de disposició de les paraules en l’espai i la seva utilització com a obra d’art, segons un procediment poètic.

L’any 1975, Broodthaers va presentar l’exposició L’Angelus de Daumier al Centre National d’Art Contemporain de París, en què les diferents sales tenien el nom d’un color: La Salle blanche era una reconstrucció, al més fidel possible (?) [el signe d’interrogació el posa el mateix Broodthaers], d’un conjunt realitzat l’any 1968 a Brussel·les, resultat d’una acció de protesta que marcava el món artístic belga del moment i que va culminar amb l’ocupació del Palais des Beaux Arts. En la primera versió, va instal·lar una mena de museu obert al públic en el seu taller, de manera que, per una banda, subvertia la noció de la institució oficial, i per l’altra, qüestionava la relació del museu i l’obra, ja que les obres quedaven reduïdes a meres reproduccions i a la condició de mercaderia. En la segona versió de La Salle blanche, que presentem al MACBA, un espai reconstrueix un lloc preexistent. En aquest cas, art i llenguatge s’uneixen literalment i el discurs de l’artista es trasllada als murs de l’habitacle reconstruït a escala real, recoberts per paraules que fan referència al món de l’art.

Marcel Broodthaers,
La Salle blanche, 1975