Art intrús

Per a l’art actual, […] la tasca consisteix a trobar la seva rellevància enmig de les transformacions polítiques, demogràfiques i psicosocials— associades al desplaçament i a l’encreuament de límits individuals i col·lectius. Els canvis en els límits externs (fronteres ètniques i estatals, per exemple, Nord-Sud, Est-Oest) són estretament lligats a les migracions i a l’encreuament d’aquests límits. En concret, la façana d’Europa i dels Estats Units s’ha començat a transformar en aquest sentit. I, al seu torn, aquests països imposen sobre els desplaçaments, pel que fa als límits interns –idees, creences, ideologies, llenguatges, metàfores, eslògans– traces psicològiques, línies, dreceres i parapets alhora, que travessen els territoris individuals de les ments humanes. Els moviments migratoris que es produeixen al nostre interior inclouen, necessàriament, un límit intern important, la línia que separa la persona que hem estat però que ja no som i la persona en la qual ens convertirem, i així estableix, per transgressió, una zona extraterritorial desmilitaritzada, el lloc on l’intrús es troba més còmode. Assumir les direccions canviants d’aquests desplaçaments i d’aquests encreuaments interns (i les seves zones desmilitaritzades corresponents) és un procés complex, però cartografiar aquestes zones constitueix un dels moviments socials més importants que es produeixen avui […]

[…] L’artista que gosi oferir una contribució a aquest present, entès com una llar on el passat i futur habiten junts (Benjamin), així com a la història d’aquest present i aquest futur (Nietzsche, Foucault), hauria d’aprendre a actuar com un sofista nòmada en una polis migratòria, i oferir noves eines de llenguatge específiques (en el sentit representatiu d’actes de discurs metafòric), ja que els intrusos s’alienen d’ells mateixos per manca de llenguatge. Com el sofista a l’antiga Grècia, el nou sofista, com a practicant de la democràcia en aquest espai buit, políticament garantit però pràcticament inexistent, anomenat espai "públic", ha de recrear, en la pràctica, un àgora o un fòrum, cada vegada que (ell o ella) desitgi parlar o escoltar. Fins i tot en una democràcia, l’Estat liberal o corporatiu omple aquest espai amb la seva pròpia "publicitat" (Habermas), en lloc de deixar-ho per a la "lliure comunicació d’idees i opinions" (Declaració dels Drets de l’Home, 1791), i esdevé de fet un "tirà de l’opinió" (Tocqueville). El sofista ha d’estar preparat per a un paper d’adversari quan va més enllà de les formes de comunicació corruptes. En una democràcia, el dret més important és el dret de representació. Ni pedagog ni demagog, el sofista és un interrupteur, un "interruptor" sempre disposat a obrir més que no pas a tancar el circuit de comunicacions. Sempre caldrà que hi hagi lloc per a aquest espai buit, per obrir-lo a una multiplicitat d’expressió i interpretació (Lefort). L’art intrús es troba en aquest espai buit, i només existeix entre línies. […]

Krzystof Wodiczko. Critical Vehicles. Writing, Projects, Interviews (Cambridge-London: The MIT Press, 1999): 24-25.

Krzysztof Wodiczko,
Voices of the tower, 1996