Ficció i documental

Ja no m’interessa fer pel·lícules comercials. Vull fer alguna altra cosa, i la meva feina és sobretot trobar algú que m’ajudi a identificar i a inventar un personatge diferent. En aquest sentit, la meva feina és "anticinematogràfica". No m’interessen les capacitats com a actor de ningú en concret, no em preocupa què pot fer una persona, perquè crec que la gent és capaç de tot, de qualsevol cosa. El que busco és una personalitat que sigui una mica diferent, una sensibilitat única que jo senti que és present en algú. Aquesta vida interior i l’atmosfera que jo creo per tal de fer que surti a la llum són els dos mitjans que faig servir per aconseguir imprimir emoció a la pel·lícula. És una dramatització orgànica i estructurada. I, per cert, orgànica en un sentit específicament rus. En la nostra cultura, l’energia que puja fins a la superfície és una cosa espaordidora, i no s’hauria de mostrar pas. En totes les meves pel·lícules, he intentat preservar aquesta situació orgànica, des d’un sentit de respecte envers les persones amb qui treballo. No hauríem d’oblidar que els actors també veuran la pel·lícula, i ningú no vol veure una imatge terriblement expressiva d’un mateix. No vull que la gent amb qui he treballat vinguin d’aquí a uns anys a dir-me: "Però per què ho vas fer?" Parlant com a professional, ara ja no tinc problemes, entenc la meva feina i és per això que he desenvolupat mètodes alternatius. Bàsicament, no em preocupo per la pel·lícula, treballo amb gent en qui confio i faig tot el que puc per no decebre’ls.

Aleksandr Sokurov. Cahiers du cinéma, núm. 442, 1991.

Tot esperant el gas lacrimogen

"Com inventem les nostres vides a partir d’un ventall limitat de possibilitats i com els qui tenen poder s’inventen les nostres vides en comptes de nosaltres?" Com ja he suggerit, si ens limitem a plantejar aquestes preguntes dins dels límits institucionals de la cultura d’elit, dins del "món de l’art", només obtindrem respostes acadèmiques. Atesa una certa pobresa de mitjans, aquest art aspira a tenir un públic més ampli, i a fer consideracions de transformació social concreta. […]

Ens cal una crítica política del gènere documental. Els artistes americans amb consciència social han d´aprendre molt per tant dels èxits com dels errors, els compromisos i les col·laboracions dels seus predecessors – l’Era Progressista i el New Deal. ¿Com hem de valorar l’estreta col·laboració històrica entre creadors de documentals i socialdemòcrates? ¿Com hem de valorar la relació entre forma i política en l’obra dels més progressistes Worker’s Film i Photo League? ¿Com podem evitar sentir una mena de nostàlgia política esteticista en veure els treballs de la dècada dels anys trenta? ¿I què me’n dieu de l’apropiació de l’estil documental per part del capitalisme monopolista (especialment les companyies petrolieres i les cadenes de televisió) a final de la dècada de 1940? ¿Com ens podem desempallegar dels aspectes autoritaris i burocràtics del gènere, del seu positivisme implícit? (que es fa evident només de veure un segon d’emissió de qualsevol programa d’Edward R. Murrow o de Walter Cronkite) Com podem produir un art que generi diàleg en comptes d’una afirmació pseudopolítica acrítica?[…]

La relació més íntima, d’escala humana, que resulta més alterada per tot plegat és el compromís social específic que té com a resultat la imatge: la negociació entre el fotògraf i el subjecte en la realització d’un retrat, la seducció, la coerció, la col·laboració, o l’estafa. Però si eixamplem el nostre angle de visió, ens trobem que les polítiques institucionals d’elit en el sentit més ampli i la cultura "popular" també queden amagades pel mite del fotògraf com a artista.

Allan Sekula, European Photography, n.2, tardor 1999-hivern 2000