Mercantilització de l’obra

La brutalitat dels accidents, la pena de mort, el consum, les icones ideològiques –com el símbol de la falç i el martell–, les icones mediàtiques –Marylin Monroe, Elvis Presley–, etc. són temes recurrents a la pintura d’Andy Warhol, que va adoptar una postura d’ambivalència entre la cultura de masses i la cultura d’elit per l’ambigüitat amb què manipulava i explotava les imatges de la societat de consum. Així, tot i les implicacions conceptuals i crítiques d’aquest repertori (cal recordar, per exemple, les seves Oxidation Paintings), el tractament que Warhol va donar a aquestes imatges pot provocar un cert desconcert pel que fa a la seva interpretació ideològica. Aixó és degut diferents mecanismes. Un seria la descontextualització d’aquestes imatges, que deixan de ser fotografies aparegudes en un mitjà de comunicació i adquireixen la condició d’obres d’art en ser ubicades al museu. Warhol anul·la la pèrdua de sensibilitat de l’espectador davant la reproducció massiva d’imatges de contingut dramàtic en els mitjans de comunicació, precisament restaurant la seva condició de fetitxs, com a obres d’art en aquest cas.

Un altre mecanisme seria la la repetició de la icona, que es produeix a l’espai –en repetir-se el mateix tema en una sèrie d’obres– o seqüencialment a la mateixa peça. Aquest mecanisme de repetició actua com un factor de fetitxització de la imatge mitjançant el seu buidat ideològic. En el cas de Hammer and Sickle (1976), una icona de referències polítiques evidents com és la falç i el martell, es converteix en una imatge espectacular que dilueix el seu efecte simbòlic, però que alhora, fent un ús intel·ligent dels convencionalismes que regeixen la visió en el món contemporani, també se situa en el terreny dialèctic de la memòria i de la història.

Andy Warhol, Hammer and Sickle, 1976