Tecnologies del gènere

Identitats minoritàries i les seves representacions crítiques
Taller dirigit per Beatriz Preciado.

La dècada dels noranta va representar una eclosió de discursos crítics sobre la construcció del gènere, la sexualitat i la raça. Teresa de Laurentis i Donna Haraway, fent servir la noció foucaultiana de biopoder, redefineixen la representació cinematogràfica, artística i científica en termes de tecnologies del gènere. Haraway utilitza la metàfora del ciborg (nom que Mandred Clynes va donar el 1960 a una rata de laboratori a la qual s'havia implantat un sistema de control cibernètic) per indicar que els nostres cossos i les nostres identitats de gènere, de raça i sexuals són producte de complexes tecnologies biopolítiques. Les criatures postmodernes som sistemes culturals tecnovius. La transició del postfordisme de la qual parlen Antonio Negri i Paolo Virno assenyala el pas des d'una societat industrial sexoorgànica fins a un sistema d'informació de gènere prostètic i polimorf. Haraway anomena "informàtica de la dominació" la situació actual de les minories sexuals i culturals davant la globalització creixent dels sistemes de producció i reproducció del gènere, del sexe i de la raça. Des d'aquest punt de vista, la pornografia, lluny de ser una representació marginal, apareix com una de les indústries centrals en la biopolítica global de producció i normalització del cos.

D'altra banda, la teoria queer, en filiació i alhora en ruptura amb la tradició feminista, va suposar un gir performatiu en la interpretació de la identitat. Diverses autores, com Butler o Sedgwick, van proposar una definició del gènere en termes de performance en reacció tant a l'afirmació del feminisme essencialista d'una veritat natural o prediscursiva de la diferència sexual com a la imposició normativa de certes formes de masculinitat i de feminitat. Paral·lelament, l'estrella porno Annie Sprinkle porta al límit la noció crítica de performance, tot aplicant-la al domini de la política de la representació de la sexualitat, de la pornografia i del treball sexual. No sols el gènere és performatiu, sinó que la sexualitat es pot analitzar en termes teatrals i coreogràfics, amb la qual cosa es dissol l'últim bastió del naturalisme de sexe. Com repensar el feminisme en l'era postfordista? Quina podria ser l'acció política adequada a un temps postorgànic? Quina és la biopolítica dels cossos postmoderns?
Aquest taller explora tots dos discursos crítics, el performatiu i el biopolític, com a espais possibles d'intervenció, de resistència i d'acció tant teòrica com política al voltant de la representació del gènere i de la sexualitat. El taller pretén retornar l'"agència" visual i discursiva, retornar el poder d'autorepresentació als objectes del discurs de la pornografia tradicional, amb la qual cosa es dóna suport a la inversió epistemològica iniciada per Annie Sprinkle als anys vuitanta: els quals fins ara havien estat objecte de la representació pornogràfica (dones, actors i actrius porno, gais i lesbianes, transsexuals, anormals, perversos, etc.) ara apareixen com els subjectes de la representació.
El taller s'estendrà al llarg de l'any 2004 amb una periodicitat bimensual, com a continuació del debat obert per la Marató Postporno, que es va celebrar al MACBA el mes de juny passat. Es tracta de generar un espai que combini actes públics i sessions de taller, en el qual càpiguen conferències, projeccions i anàlisis de documents visuals, pràctiques performatives i textuals, amb la intenció de facilitar la producció de reflexions al voltant del gènere, la pornografia, les noves tendències postpornogràfiques i les diverses estètiques i polítiques de representació de la sexualitat. La intenció és crear un espai de visibilitat i de llegibilitat per a llenguatges minoritaris (en el sentit deleuzià del terme) sobre la identitat i el gènere.