Audio

RWM Recerca: AVANT #12. Part I. Monogràfic sobre la trajectòria i el context de Carles Santos, amb el testimoni de Pere Portabella

Categoria
Ràdio Web MACBA

La història del piano, des del seu naixement el segle XVIII fins a l'actualitat, relata també en bona part la història de la música occidental dels darrers tres-cents anys. Resulta interessant veure com el mateix instrument que va revolucionar la música il·lustrada del XVIII i el XIX, va sobreviure fins a començaments del XX com el principal vehicle d'entreteniment popular i transmissió musical a les llars de la nova classe mitja europea. L'arribada dels mitjans de comunicació electrònics va relegar el piano a un paper secundari en la seva fins a llavors notable funció social, però fins i tot en un context tan inestable com el de la música de la primera meitat del XX, ple de transformacions radicals i noves fonts sonores, el piano va mantenir el seu estatus i va mutar d'acord amb els temps. La majoria de compositors que al voltant dels anys 50 van esperonar la creació musical d'avantguarda a totes dues ribes de l'Atlàntic, van utilitzar el piano com a eina i mitjà d'expressió.

La vida i carrera musical de Carles Santos (Vinaròs, 1940) han estat també indissolublement unides a la presència del piano. "Hi ha artistes del piano i artistes que han convertit el piano en obra d'art. Santos és un artista del piano i un artista que ha convertit el piano en obra d'art", recordava Manel Guerrero al catàleg de la mostra Visca el piano!. Tant és així que fins i tot la seva breu absència (el període de rebel·lia en el qual l'artista va vendre el seu piano per a comprar una moto) serveix a Santos per a sintetitzar la seva relació amb l'instrument amb la mateixa ironia que sobrevola bona part de les seves creacions. El procés de formació d'aquest valencià manté molts punts en comú amb el de tantes altres figures de la música del XX: d'estudiant a jove intèrpret, per esdevenir després banderer de la contemporaneïtat (primer vienesa, després novaiorquesa), i més tard compositor. Però aquest mateix procés adquireix en el cas de Santos un caràcter transversal que aviat el conduirà a desenvolupar el que encara avui segueix definint la seva producció: un interès per disciplines artístiques limítrofes (teatre, cinema, dansa, arts plàstiques) a través de les quals donar un nou gir a la música (i sobretot a la percepció del fet musical per part de l'audiència).

La seva relació amb Joan Brossa, a qui Carles defineix com "ideòleg" d'aquest heterogeni grup d'artistes i activistes del que ell mateix és fruit, va marcar inequívocament un abans i un després en aquesta concepció global de les arts escèniques que al llarg dels últims quaranta anys han dut a Carles Santos a compondre pensant més en l'escenari del teatre que en els auditoris, a entremesclar escenes i especialitats, a superposar conceptes aparentment tan llunyans com el minimalisme i el romanticisme, o a aproximar-se al mitjà cinematogràfic per a proposar alternatives i trencar els codis i estructures tradicionals en companyia (fonamentalment) del cineasta Pere Portabella, però també al costat d'altres realitzadors com Gonzalo Herralde, Jordi Cadena o Carles Durán. L'extravagància, la sexualitat, l'histrionisme i el sarcasme, al servei de la música i de l'art, entesos com formes de comunicació i entreteniment en el millor sentit de la paraula. Perquè malgrat que la ruptura és sens dubte un tret comú, gairebé inevitable, en molts dels artistes de la seva generació, la ruptura de la disciplina única, de la narrativa, de la continuïtat estilística, de la distinció entre
alta i baixa cultura que proposa l'obra de Santos es materialitza en forma de desafiament tant a l'establert com a l'avorriment. Un repte a cavall entre l'amable i l'hermètic, entre l'accessibilitat popular i aquest caràcter insondable de la contemporaneïtat musical que Santos lluita per dissoldre en àcid.

Continguts relacionats

Àudios