FONS ÀUDIO #13 Àngels Ribé
Àngels Ribé (Barcelona, 1943) pertany a una generació d'artistes que inicien la seva trajectòria a les acaballes dels anys seixanta, moment de profunds canvis polítics i socials que repercuteixen directament en la manera de concebre la pràctica artística.
L'obra d'art abandona la categoria d'ens estètic autònom que havia ostentat durant la modernitat per a obrir-se a un procés de desmaterialització i socialització que propicia noves relacions amb l'espectador, la institució artística i el mercat.
L'any 1967 Àngels Ribé, asfixiada per l'ambient opressiu de la Barcelona de l'època, es trasllada a París per a estudiar Sociologia. Allà participa en els moviments del Maig del 68 i poc després comença a treballar al taller de l'escultor Piotr Kowalski. La seva vocació artística ja estava ben clara.
El 1969 presenta públicament la seva primera instal·lació, "Laberint": un laberint circular de plàstic groc transparent, que convertia l'espai expositiu en escenari fluït de recorreguts improvisats pels espectadors.
A la dècada dels setanta Ribé es trasllada als Estats Units (Chicago i Nova York) on entra en contacte amb una sèrie d'espais artístics alternatius que es feien ressò de l'activitat emergent del moment i aviat comença. Es consoliden llavors les essències d'una gramàtica artística que ja s'havia esbossat en l'etapa parisenca. La desenfatització de l'objecte es fa ara evident.
Ribé executa performances i instal·lacions de caràcter efímer que documenta poèticament mitjançant la fotografia. El seu cos es converteix en el principal articulador d'accions extremadament meditades en les quals els elements i processos de la natura adquireixen un paper central.
Ribé accedeix a la natura per dues vies: una més immediata i sensorial, lligada a les seves manifestacions físiques –"Intersecció de llum", "Intersecció de pluja", "Intersecció d'onada", totes de 1969–, i una altra més abstracta en la qual la geometria actua com el principi vertebrador. El triangle esdevé aquí una forma fundacional primigènia que l'artista utilitza en relació amb la seva pròpia dimensió corporal, tal com pot apreciar-se als treballs de la sèrie "3 punts" (realitzats entre 1970 i 1973) o a "Invisible Geometry 3" (1973).
A la dècada dels vuitanta Ribé torna a Espanya i recupera l'interès pel caràcter objectual de l'obra d'art i per la seva materialització escultòrica. Treballa primer amb ferro i –a partir del 2000– amb neons que la connecten de nou amb la incorporeïtat de la llum i de l'espai.