Carlos Pazos (Barcelona, 1949) va estudiar arquitectura, disseny gràfic i història de l’art a l’escola Eina de Barcelona. Creador heterogeni, és autor d’una obra a cavall del neodadaisme, l’art povera, el surrealisme i l’estètica de Marcel Duchamp, Andy Warhol i Marcel Broodthaers. Tot i que formalment, la seva obra mostra un agut sentit l’humor, és profundament dramàtica. Pazos constata el fracàs de la modernitat i qüestiona qualsevol sistema de representació: la imatge ja no pot evocar cap realitat i el jo respon a una ficció. L’artista s’amaga rere diverses màscares i utilitza souvenirs i objectes per fer del col·leccionisme un dels eixos centrals de la seva obra. Amb estètica kitsch, combina la poètica de l’objecte amb la ironia i la màscara narcisista.

De caràcter inquiet, Pazos ha tocat diversos camps creatius. En cinema, ha protagonitzat la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar (1987) de Jordi Cadena amb textos de J. V. Foix i la pel·lícula-acció Pianito (1999) de Jordi Colomer; ha dirigit i realitzat l’escenografia de l’obra teatral El bell lloc (1998) de Joan Brossa, i ha escrit i realitzat el documental Yo inventé unos Llopis (2011). Ha col·laborat en llibres d’artista amb Eduardo Mendoza, Ramón de España i Eduardo Lago, i ha escrit els llibres Garabatos y zarpazos (2004) i Pimpollos y papanatas (2013). Ha dirigit també el saló de ball Cibeles (1978-1982), la cocteleria Bijou (1983-1986) –en què va prendre com a referència el bar espectral de la pel·lícula El resplandor de Stanley Kubrick– i el bar musical Je-rrix (1994-1995).

Des del 1970, en què es va fer la seva primera exposició individual a l’Ateneu de Barcelona, la seva obra s’ha exposat en nombroses galeries de Barcelona (Ciento, Metrònom, Centre d’Art Santa Mònica, Caixa de Pensions) i Madrid (Buades, Gamarra y Garrigues, Masha Prieto i Juana de Aizpuru). També ha exposat en diversos punts d’Espanya, i a París (1978), Nova York (1989) i Brussel·les (1989), entre moltes altres ciutats.

El 2004 va ser guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri d'Educació i Cultura i el 2008 li van atorgar el Premi Nacional d'Arts Visuals per l'exposició No em diguis res, presentada al MACBA de Barcelona i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, i que reflectia una trajectòria de més de trenta anys explorant la pròpia identitat i la poètica de l'objecte.

Visita l'exposició de Col·lecció