Numax presenta..., 1979

Numax presenta... es va convertir en un testimoni de la transició a una democràcia que va trair les aspiracions de canvi social per part la classe obrera. La història de la resistència a la fàbrica Numax és la d'un moviment obrer que aspirava a una transformació del sistema polític i social després de la mort de Franco. El documental es va realitzar per voluntat de la mateixa Assemblea de Treballadors de Numax que, ja gairebé al final de la seva existència, va decidir invertir les últimes 600.000 pessetes de què disposaven com a col·lectiu en l’enregistrament del procés que entre tots havien protagonitzat.

Vint anys més tard, l’any 2004, Jordà es va retrobar amb alguns dels treballadors per realitzar un nou documental, Veinte años no es nada, que revisita les vides d’algunes de les persones que havien format part d’aquell episodi de lluita obrera.

Joaquim Jordà entrevistat per Carles Guerra, setembre de 2004

P: ¿Com podem explicar la pel·lícula que acabes de realitzar, Veinte años no es nada (2004), i que fa referència directa a una altra feta fa vint-i-cinc anys, Numax presenta (1979)? La primera, Numax presenta, està produïda des d’uns esquemes de cine militant ¿Què volia dir això aleshores?

R: Aquí hi havia poc cine militant. Si n’hi havia, era un cine produït per estructures properes a CCOO i al PSUC. Era un cine alliçonador, optimista i triomfalista. Cantava les glòries de la lluita i els finals victoriosos. En canvi, Numax presenta no es va considerar una pel·lícula optimista; tot i que jo penso que sí, que ho era, perquè a Numax tots els persontages acaben lliurant-se d’una condició proletària que no havien assumit per voluntat pròpia. Així és com aquesta pel·lícula va guanyar-se el rebuig dels sindicats, de CCOO i de partits com el PSUC. Recordo la única projecció que es va fer un primer de maig. Va anar-hi tota la gent de Numax i del moviment. Al final va haver-hi un debat molt polèmic, amb protestes de treballadors de Numax, especialment els vinculats al trostkisme. No van dir que la pel·lícula denigrés la classe obrera, però els va semblar que l’exaltava poc. La van veure com una pel·lícula derrotista. Recordo que una de les noies que surt a la pel·lícula que torna a ser protagonista de la segona part, i que pertanyia a l’estructura de la LCR, va dir aquella frase que es deia aleshores: “Con las tripas de un burócrata te ahorcaremos”. Una frase retòrica, evidentment, que no tenia cap intenció real, però que m’acusava. Al mateix temps, Numax presenta va rebre l’adhesió d’altres sectors més realistes. Es pot dir que la pel·lícula es va realitzar en un ambient militant, amb una estructura militant, però sense individus que militessin.

P: Era una pel·lícula molt diferent de les d’Helena Lumbreras quan col·laborava amb el Colectivo Cine de Clase.

R: El seu era un cine apoteòsic que potenciava l’heroïcitat. Tenia dues arrels. Una era una caricatura del cine soviètic dels anys vint, formalment molt diferent, però imitant el seu esperit. I l’altra consistia en unes gotes de cinema italià, un cine menys crític. Numax presenta no tenia un final d’apoteosi. Al contrari, era una història que passava de l’eufòria inicial al relat d’una desistència. Primer els treballadors parteixen d’un objectiu: intenten mantenir el poder obrer dins de la fàbrica, fins que s’imposa una segona reflexió al final: abandonem aquest simulacre de poder i anem a la vida.

P: Numax presenta ensenya una assemblea rere una altra, però tot just al final de la pel·lícula, a la festa que celebra el tancament de la fàbrica, es dóna el moment més lúcid de tots.

R: És l’instant en què la gent deixa d’interpretar el paper d’ocupants d’una fàbrica autogestionada. En recuperar l’oci torna la capacitat de pensar individualment. Deixen de pensar com un col·lectiu. Aleshores abandonen el paper que han fet durant dos anys com a persones i durant deu dies com a actors en una pel·lícula on tots s’han expressat com a portaveus d’una col·lectivitat. Aquella festa constituïa la possibilitat de preparar el pas a un altre projecte. Ara bé, ignorava quin temps calia que passés perquè aquest futur prengués cos i no fos una mera continuació. Em sembla que al 1986, 1987 o 1988, quan vivia a Madrid, ja vaig plantejar a TVE la possibilitat d’una segona part per aquesta pel·lícula. Hi havia un programa basat en el docudrama, que es deia Vivir cada día. La idea va funcionar, però a mesura que es concretava em van posar coaccions. El cas és que no vaig acceptar-ho i vaig trencar els tractes.

P: Han passat vint-i-cinc anys entre una pel·lícula i una altra. És com si el temps hagués fet la feina. Ha tingut lloc una revolució silenciosa, si es pot dir així, durant la qual ha canviat la idea del que és treballar en una fàbrica.

R: Ells eren una avantguarda dins del moviment obrer. Després ho han estat, probablement, d’una manera menys conscient, més discreta i més individualitzada. Una avantguarda en la transformació d’aquest moviment obrer fins arribar a la seva desaparició, fins arribar a crear un altre tipus de cosa que encara no té nom i potser no necessitarà nom.

P: ¿La intenció en reprendre Numax era revisar la història de la transició democràtica espanyola?

R: Al projecte original hi havia una segona part de rodatge, entrevistes amb els protagonistes de la transició política amb “p” majúscula. Per sort es van negar, amb la qual cosa penso que el tema de la transició hi és, però no a partir de versions oficioses, sinó vist a través de les vivències dels que foren els protagonistes de Numax.

P: La primera Numax ja és un testimoni de la transició. Això fa que mirem aquella pel·lícula amb un nou interès, perquè mostra els canvis polítics a través del llenguatge d’uns treballadors amb poca educació política.

R: Més exactament, amb poques disfresses polítiques i amb una retòrica que inventaven cada dia, que no els venia de la lectura d’un opuscle o d’una publicació de partit. Numax és una història on estan abandonats, i entren en contradicció amb les forces polítiques convencionals de la transició, tot i que siguin de l’oposició.

P: En aquestes dues pel·lícules el projecte polític va molt lligat al fet d’assolir un estil de vida, l’acompliment d’una forma de viure, i no únicament una qüestió de justícia social.

R: Un sector d’aquests personatges vénen de l’Autonomia Obrera. Autonomia Obrera era també un projecte de vida, tant de transformació política com individual. Aquesta era la riquesa d’aquell moviment. Molts d’aquests personatges de Numax presenta tenen un desig i l’expressen. Per això era bàsic, en el punt d’arrencada d’una segona part, fer explícits els desigs. Jo tenia por que aquesta pel·lícula fos tristíssima, una seqüència de fracassos. Perquè podrien haver fet el que haguessin volgut, però després de molts sacrificis. A mesura que anava retrobant els personatges m’adonava que això no era així. Al contrari.

P: Al cap del temps, els objectius aconseguits per aquells treballadors semblen més aviat discrets.

R: No són objectius discrets! Són discrets des del punt de vista econòmic, però des del punt de vista vital són d’una opulència enorme.

P: Tant Numax presenta com aquesta última són pel·lículas en què prescindeixes de tenir un estil com a cineasta.

R: No hi ha un estil en la imatge, hi és en la narració. No tinc estil d’imatge i no he volgut tenir-lo mai, perquè no miro per l’objectiu. Em refio de l’operador. A Numax presenta l’operador va ser Jaume Perecaula, i a Veinte años no es nada ho ha estat Carles Gusi. Jo no estic darrere de la càmera, sinó que participo en la construcció de la situació; la provoco. Em preocupo més de la mise en place de l’escena, em quedo a l’altra banda.