al

Un programa de cinema comissariat per Julio Pérez Perucha

Recordem, amb una brutalitat esquemàtica, que a l’octubre del 1967 i a Sitges, una assamblea de cineastes (en exercici o potencials) va fer paleses les forçades insuficiències polítiques, expressives i democràtiques del cinema de l’època més compromès amb la lluita per la democràcia; que el 1968 van sovintejar les lluites antifranquistes entre nosaltres, i que el 1969 es va iniciar amb un policíac estat d’excepció. Per si no fos prou, i pel que feia a l’àmbit del cinema, la censura s’encruelia, els obstacles corporativosindicals (sindicat vertical: antidemocràtic, no ho oblidem) augmentaven de manera desmesurada, i, per tant, una bona quantitat de cienastes/autors es van rendir i van decidir que la capacitat de maniobra a l’interior del sistema passava de ser mínima a ser nul·la. Per tant, es van col·locar d’esquena a la legalitat administrativa del franquisme: de llavors ençà les seves pel·lícules serien al·legals, o bé directament il·legals, és a dir, semiclandestines, si no directament clandestines i susceptibles de patir, pel·lícules i autors, persecució policíaca.

Iniciat ja el 1967, aquest proteic i apassionant moviment es desplaça sobre dos eixos. D’una banda, la impugnació dels mecanismes formals, significants i retòrics de tot el ventall de fórmules del cinema dominant i convencionalment industrial i de mercat, per tal com es postulava que lluitar contra el sistema franquista (i/o capitalista), en els dominis de la cultura (o sigui, de la ideologia), començava per atacar els seus mecanismes de comunicació i consum, i que, des d’aquesta perspectiva, la tria d’elements referencials no era decisiva. De l’altra, l’eix que assegurava que calia conferir a tota mena d’intervenció política antifranquista un bany de realitat que recuperés i restituís per a l’experiència de l’espectador les creixents lluites populars que tenien lloc, per la qual cosa calia donar prioritat a la immediata llegibilitat de les propostes i deixar experiments “formalistes” per a una ocasió menys farcida d’urgències. Un vell debat, doncs. És clar que sovint tots dos eixos esdevenien un de sol.

Aquest moviment, que al final dels setanta es va anar dissolent en el conjunt del “cinema de la transició” i a la riquesa del qual va contribuir molt, és el que documenta, a través de casos exemplars, el conjunt de projeccions d'aquest cicle.


Programa

Cada dijous, excepte el 12 de maig, del 31 de març al 9 de juny del 2005, a les 19.30 h 31 DE MARÇ, SESSIÓ INAUGURAL Conferència de Julio Pérez Perucha
Projeccions (64 min)
Ice Cream, Antoni Padrós, 1970 / Acció Santos, Carles Santos, 1972 / Bost, José Julián Bakedano, 1973 / Viaje a la explotación (Cooperativa de Cinema Alternatiu, 1974) / Antisalmo, Llorenç Soler, 1977
“Apoyándose en las vivencias de un emigrado marroquí, Mustaphá –si se puede llamar vivencias a las desgracias que este tiene que sufrir a partir de un accidente laboral–, la película presenta la discriminación y el racismo latente que existe en nuestra sociedad. Desde 1969, cuando ya habían salido hacia la emigración muchos miles de trabajadores españoles, se produce la llegada de argelinos y marroquíes que acudieron a nuestras ciudades más industrializadas y, por lo tanto, con más necesidad de mano de obra no cualificada, como Barcelona… A pesar del creciente paro que existía… el capitalismo utilizó a estos emigrantes norteafricanos principalmente en el sector de la construcción, sector idóneo para la más descarada explotación… Sin posibilidad de exigir derechos, sin agruparse, sin ningún contacto con sus compañeros españoles (por la dificultad del idioma principalmente), sin seguros, aislados en verdaderos guetos… Estas son las coordenadas en las que se ha basado el filme que nos ocupa, un auténtico documento social que se inscribe plenamente dentro de las posibilidades que el cine alternativo tiene planteadas…”

Santiago de Benito, Cinema 2002, n.º 8, octubre de 1975, p. 62.

7 D’ABRIL (117 MIN) Uts cero, Javier Aguirre, 1969 / EspectadorRellotgeLlumConversa, Carles Santos, 1967 / Che, che, che, Javier Aguirre, 1969 / Monegros, Antonio Artero, 1969 / Aidez l’Espagne, Pere Portabella, 1969 / Ana, José Antonio Sistiaga, 1970 / Una historia decente, Gerardo García, 1971 / Swedenborg, Antoni Padrós, 1972 Aquesta sessió mostra propostes que rebutgen el format comercial o qualsevol lligam industrial/institucional com l’”anticinema” d’Aguirre o les vinculades a l’art conceptual de Santos i Portabella i un (anti)documental d’antonio Artero pròxim al situacionisme. També apareixen pel•lícules de caire marcadament antifranquista (Aidez l’Espagne); una reflexió punyent i experimental sobre el dessassossec (Ana); una radical adaptació naturalista d’un conte de Buñuel (Una historia decente), i, ja el 1972, una inquietant reflexió postsurrealista de Padrós sobre el malestar a pa parella (i a la cultura). 14 D’ABRIL (115 MIN) Sexperiencias, J. M. Nunes, 1969 / Largo viaje hacia la ira, Llorenç Soler, 1969 L’any 1968, el cineasta de l’Escola de Barcelona José María Nunes filma Sexperiencias, un llargmetratge sobre les xarxes que impliquen lliuta política i desfici amorós. La reacció administrativa llença el film a la inexistència oficial i la difusió clandestina. Al mateix temps, Llorenç Soler filmava Largo viaje hacia la ira, una incòmoda combinació sobre emigració, infrahabitatge i barris marginals a la Barcelona del desenvolupisme, que tanmateix, va comptar amb el suport financer de certa institució disposada a tenir un bany de liberalisme democràtic. 21 D’ABRIL (114 MIN) Travelling, Lluís Rivera, 1972 / D’una matinada, María Montes, 1972 / Sega cega, José Gandía Casimiro, 1972 / Manual de ritos y ceremonias, Josep Lluís Seguí i María Montes, 1973 / De la finestra estant, Chimo Vidal, 1974 / Arriluce, José Angel Rebolledo, 1974 A la primeria del 1970 irromp en el País Valencià un compacte grup de joves cineastes, d’existència efímera —tres o quatre anys— que es caracteritzen per la modernitat dels seus plantejaments i l’originalitat de les seves resolucions. Sobre la base d’una estructura empresarial destinada a la realització de cinema publicitari, i situant-se a l’ombra teòrica que proporcionaven marxisme, situacionisme o semiòtica, aquests cineastes van entrecreuar ficcions, efectes documentals i “films de muntatge” amb una estimulant i juvenil desimboltura. 28 D’ABRIL (119 MIN) María, Javier Rebollo, 1972 / Bi, José Julián Bakedano, 1972 / Esbozo, Juan Ortuoste, 1972 / Brindis en la huerta, Juan Ortuoste i Javier Rebollo, 1974 / Salitre, Javier Rebollo i Juan Ortuoste, 1974 / Axut, José María Zabala, 1976 Els components del Cine Club Universitario de Bilbao van crear, el 1970, un grup de producció que, en els seus tres anys llargs de vida, mostra una atractiva tot i que irregular efervescència. 5 DE MAIG (113 MIN) Universidad 71-72, Colectivo de Cine de Madrid, 1972 / Vitoria, Colectivo de Cine de Madrid, 1976 / Can Serra, Cooperativa de Cinema Alternatiu, 1976 / José Luis Cano, Francisco Avizanda, 1977

 

Sobre el film: "Can Serra, la objeción de conciencia en España"

Fins a l’any 1976, la informació que tenia la societat espanyola sobre l’objecció de consciència era que els testimonis de Jehovà es negaven a complir el servei militar obligatori. De tant en tant, la premsa franquista es feia eco del fet, intentant evidenciar que es tractava d’una protesta anecdòtica i estrambòtica. Tot i això, era cert que hi havia hagut alguns objectors per raons no confessionals, i el cas sobre el qual es va transmetre certa informació –si bé molt limitada– va ser potser el del valencià Pepe Beúnza. A finals de 1975, just després de la mort de Franco, es va posar en contacte amb la Cooperativa Cinema Alternatiu un grup de pròfugs del servei militar que havien decidit iniciar una campanya a favor de l’objecció de consciència; la seva intenció era passar un any complint un servei civil en el barri de Can Serra i, després, convocar una roda de premsa per explicar els seus motius i el que havien fet. Can Serra era un barri de nova fornada a l’Hospitalet de Llobregat, tocant amb Barcelona, on s’havien instal·lat una part de les onades immigratòries dels anys seixanta. La CCA va assumir la proposta de documentar les diverses tasques i activitats que els integrants d’aquest grup anirien desenvolupant durant aquell any. Finalment, poc abans de la seva roda de premsa, es van enregistrar les seves opinions i arguments contra la guerra i el servei militar. Era evident que una vegada es fes pública la seva opció, serien empresonats, per la qual cosa la pel·lícula els va donar veu, i la seva intenció era servir per realitzar una gran campanya arreu de l’Estat espanyol.
Potser aquesta és la pel·lícula marginal de la qual es va realitzar un nombre més elevat de còpies, i la que va tenir més difusió per canals molt diversos. Vista des d’ara, el 2005, se’n poden remarcar uns quants aspectes. En aquells anys seixanta, i amb una única televisió estatal (franquista), la societat espanyola no tenia el referent visual –evidenciat en tota la seva cruesa– de les guerres que hi havia al món, com passa en l’actualitat. Per això era important incorporar a Can Serra imatges de la Guerra de Vietnam. Les imatges d’uns soldats americans amb un cigarret a la boca fotografiant-se amb el peu sobre un cadàver vietnamita, o colpejant brutalment i matant a punta de canó a d’altres soldats, recorden a les tristament famoses imatges preses a les presons d’Iraq. A la pel·lícula s’evidenciava també, a la meitat dels anys seixanta, el perill d’aquella nova societat de consum el desenvolupament del qual es podia ja entreveure.
J.M. Martí Rom

12 DE MAIG (114 MIN) Film sin nombre (Llorenç Soler, 1970) (23 min.)
Un libro es un arma (Colectivo de Cine Alternativo, 1975) (34 min.)
Torera (Llorenç Soler, 1975) (17 min.)
A la vuelta del grito (Colectivo Cine de Clase, 1978) (40 min.)

En aquesta sessió es mostren diferents vessants del que es va conèixer com a ''cinema independent''. Pel·lícules sempre al·legals com Film sin nombre, Largo viaje hacia la ira o Un libro es un arma se situarien en els dominis de la contrainformació o del documental i aquelles altres com A la vuelta del grito, més decantades formalment cap a l'experimentalisme.

 

Sobre el film: "Un libro es un arma"

“No nos interesa, repito. Quemar la marquesina de un cine o una miserable librería es una estupidez. Esas cosas, si se hacen, hay que hacerlas de verdad, arrancar el mal de raíz. Una vez en el poder, nosotros organizaremos nuestro día del libro, quemando absolutamente toda la basura roja que anda suelta por ahí. Una gran pira como en la toma del poder de Hitler… Mejor: todos los rojos y judíos en los pisos superiores del Colegio de Arquitectos de Barcelona y todos los libros de ideología marxista, en los de abajo. Se les prende fuego a todos los libros y todo solucionado…”
Voz en off de la película mientras lee una entrevista a unos jóvenes ultras, que se publicó en la prensa en 1974. Esta película es un inventario de los atentados de la extrema derecha contra el campo de la cultura durante los últimos años del franquismo, a principios de los setenta. En ella se recogen los atentados al Taller Picasso, a la Librería Cinc d’Ors, a Nova Terra, a Distribuciones del Enlace… En ella se entrevista, entre otros, a Joaquim Romaguera (de la Llibreria Viceversa), a la editora Beatriz de Moura y al escritor Alfonso Carlos Comín. Este último explica que “vivimos en un país en el que la querella cultural es una materia de primera magnitud, en la que unos luchamos con las armas de la inteligencia y otros con las armas de la violencia, del fuego, de la bomba y del atentado… Es extraordinariamente significativo que estos atentados… se hayan empezado a producir justamente cuando el país salía de un desierto cultural, de una frustración que habíamos vivido durante décadas… Estos señores de Abajo la inteligencia… no son conscientes de que se está tocando el réquiem de los bárbaros, que esto se está acabando… La cultura no se entierra. La cultura la puedes incinerar pero no la puedes enterrar, es decir, que en un momento u otro las cenizas de los libros son semillas que van a reproducirse ampliamente…”
En febrero de 1975, antes de la rodar la película, se elaboró un extenso dossier titulado “Atentados contra la cultura”, en el que se reproducían los recortes de prensa relacionados con estos hechos desde noviembre de 1971. Mediante la venta de este dossier a circuitos clandestinos se obtuvo la financiación necesaria para realizar la película. El prólogo, que no iba firmado, era de Manuel Vázquez Montalbán, que acababa diciendo: “…Son las mismas complicidades que se advierten tras todo intento de frenar la irreversible marcha del conjunto de la sociedad española hacia la democracia. Los ultras han tratado de detener ese proceso levantando cortinas de humo y ruido ante la palabra impresa o la imagen fílmica. Nunca han comprendido que los libros y las películas siempre van interrelacionados con la conciencia histórica de la sociedad. Y esa conciencia, dinámica, crítica, no hay quién la pare.” “Dentro de las dificultades que este tipo de reportajes lleva consigo, los autores han rodado un documento vivo y real de cómo quedaron los lugares asaltados… Simplemente por habernos sido posible contemplar esta verdadera muestra de lo que debe ser un cine alternativo, debemos dar nuestro reconocimiento al colectivo que lo hizo posible…” Santiago de Benito, Cinema 2002, n.º 8, octubre de 1975, p. 63.

 

19 DE MAYO (115 min.)
O todos o ninguno (Colectivo Cine de Clase, 1976) (40 min.)
682.3133 Buffalo Minnesota (Carles Santos, 1977) (6 min.)
Noticiari III (Colectivo de Cine Alternativo, 1977) (8 min.)
Resumen de noticias (Francisco Avizanda, 1978) (62 min.)

Aquest programa reuneix diferents propostes d’entre el 1976 i el 1978. El registre de la vaga a O todos o ninguno alterna tocs de voluntat modernista amb polièdriques intervencions i informacions dels actors populars en conflicte. 628-3133, Buffalo Minessota és un lúdic i hipnòtic encreuament d'art conceptual amb referències a Wawelenhg de Michel Snow. La Cooperativa de Cinema Alternatiu mostra l'edició d'un noticiari periòdic del qual només es van poder editar tres números monogràfics. Finalment, l'aparentment humil Resumen de noticias no és altra cosa que un descomunal certificat sobre els sagnants Sanfermines de 1978 i l'estratègia de la tensió (colpista) que els va alimentar.

26 DE MAYO (122 min.) El sopar (Pere Portabella, 1974) (50 min.)
Cada ver es (Angel García del Val, 1981) (72 min.)

El sopar intentava, com una mena de ''contraprograma televisiu'', establir un conjunt de fites representatives d'una memòria amb la qual estipular una prospectiva políticament ajustada a l'immediat futur democràtic. D'altra banda, Cada-ver-es es constitueix en la més inassimilable, per radical i excèntrica, experiència fílmica d'aquest període cinematogrà fic, en la qual conviuen horror, poesia i alienació.

9 DE JUNY, SESSIÓ DE CLAUSURA
Nit i boira, o les avantguardes a la recerca de l’alba

Els participants, a partir del territori avantguardista que els és propi -mantenint aquí la convenció sobre avantguarda artística i avantguarda política- acostumen a lliscar cap al territori complementari. Així, l'aclimatat underground Antoni Padrós és més que avantguarda artística; el Colectivo de Cine de Clase (Mariano Lisa) transcendeix l'avantguarda política, com, de manera més cautelosa, passa amb els heterogenis treballs de la Cooperativa de Cinema Alternatiu U .M. Martí Rom), mentre que Pere Portabella es mou amb un inesperat aplom per tors dos camps.


Exposició


Continguts relacionats

Publicacions