Fons de la Col·lecció

Esther Ferrer 'Íntimo y personal', 1975 (Detall)

Íntimo y personal [Documentació de l'acció realitzada el 1977 a l'Studio Lerin de París. Fotògrafa: Ethel Blum]

Íntim i personal [Documentació de l'acció realitzada el 1977 al Studio Lerin de París. Fotògrafa: Ethel Blum]

Fecha:
1977
Tipo obra:
Fotografia
Material:
Fotografia a les sals de plata
Medidas:
15 tires de contactes 24 x 3,5 cm c/u
Procedencia:
Col·lecció MACBA. Fundació MACBA
Registre núm:
1475

ITINERÀNCIA DE L'OBRA

  • Fecha:
    07 set. 2007 - 02 des. 2007
    Lugar:
    CGAC, Centro Galego de Arte Contemporánea, Santiago de Compostela

El 1967, Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) es va incorporar al grup Zaj, fundat a Madrid el 1964 pel músic madrileny Ramón Barce, l'artista canari Juan Hidalgo i l'italià Walter Marchetti. Zaj connectava amb les actituds d'altres grups experimentals internacionals de l'avantguarda tardana dels anys seixanta, que integraven tendències neodadaístes. Un dels moviments més importants en aquesta línia va ser Fluxus. De fet, Fluxus va convidar el grup Zaj a participar en les seves actuacions, van fer performances conjuntes a Europa durant la tardor de 1966, i alguns membres de Fluxus (Alison Knowles i Dick Higgins) van viatjar a Espanya per col·laborar en accions de Zaj. Però tot i que hi havia certs paral·lelismes en l'actuació i l'ideari d'ambdós grups, les accions de Fluxus, sobretot en la seva branca nord-americana, sempre mostraven un to més espectacular, festiu i exuberant que Zaj, d'estil més contingut. Malgrat el reconeixement internacional i de les actuacions del grup als Estats Units el 1972, Zaj no va ser reconegut oficialment a Espanya fins als anys noranta, arran de l'exposició organitzada pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid el 1996. Des de la seva creació fins al 1973, data en què tots els membres de Zaj s'estableixen fora del país, el grup va dur a terme una intensa activitat amb concerts, accions i performances, a més de publicacions, instal·lacions i postals.

Esther Ferrer va realitzar la seva primera performance el 1967, i des de llavors la pràctica efímera es converteix en fil conductor de la seva obra. Pel paper de l'espectador i per la concepció de la performance, l'actitud de Ferrer s'aproxima al teatre de Bertolt Brecht, en el qual l'absència de ficció a l'escenari i el distanciament provocat en l'espectador pretenen provocar una presa de consciència, una reflexió crítica. Per a Ferrer, el performer no és un actor sinó un element que executa l'acció, i el que succeeix en una performance és real, evidencia una materialitat i s'allunya de qualsevol joc il·lusionista. Així mateix, l'artista intenta transmetre la consciència del pas del temps; el temps, l'espai (que inclou l'espai mental) i la presència (seva i dels altres) són elements que manipula en les seves accions, en les quals sol treballar amb objectes ordinaris i quotidians: martells, rellotges, taules, cadires, marcs, fils, entenimentades, sabates, etc.

Íntimo y personal és una proposició que Esther Ferrer va elaborar en un text del 1971. El 1975 l’artista va realitzar la performance, a l’estudi de Fernando Ledín, que va ser fotografiada per Ethel Blum; la planxa de contactes que recull aquestes imatges pertany actualment a la Col·lecció MACBA. Posteriorment, el 28 octubre de 1998, Esther Ferrer va realitzar novament aquesta acció al MACBA en el context de l'exposició Art i acció. En aquest cas, l’acció es va registrar en vídeo.

Aquesta acció pot ser realitzada per qualsevol que hi estigui disposat. A continuació citem les instruccions d'Esther Ferrer per a l'execució de la performance Íntimo y personal.

ÍNTIM I PERSONAL. Una proposició
Esther Ferrer


Aquesta acció pot ser realitzada per una persona sola o moltes alhora sense discriminació de sexe, edat o condició. També pot ser realitzada els uns als altres, per parelles i en fila, el primer és amidat pel segon, que al seu torn és amidat per un tercer, etc. Pot fer-se nu o vestit, dempeus o estirats, en qualsevol posició i situació. Davant de públic nombrós o en la més completa solitud, si és davant el públic, es pot posar un mirall al fons en el qual aquest s’hi reflecteixi. El resultat varia, però no gaire.

Cadascú disposarà d'un metre amb el qual anirà amidant a l'altre la part del cos que desitgi. Cada vegada que prengui una mesura posarà un punt, una nota musical o un número sobre el lloc. Al mateix temps o immediatament després pot dir o no el número en veu alta o tocar la nota que prefereixi sobre un piano o qualsevol altre instrument musical disponible. Si li resultés més fàcil, pot escriure'l en una pissarra. Les parts a amidar són absolutament lliures, per la qual cosa no és imprescindible que els homes s'amidin el sexe (en erecció o no).
Quan cadascú consideri que ja ha amidat prou, basant-se en el seu criteri personal, subjectiu i per descomptat anàrquic, pot fer el que vulgui, per exemple: 1) si ha anotat els números a la pissarra, pot sumar-los mirant de no equivocar-se, però sense por de fer-ho. Pot també anotar-los al terra i passejar-se per damunt (cosa que facilitarà la seva trobada amb els altres); 2) pot repetir el número tantes vegades com vulgui al ritme de la seva cançó o simfonia preferida. 3) pot fer realment el que tingui ganes, tot sol o amb aquells a qui la seva proposició interessi; 4) pot marxar tranquil·lament; 5) pot cremar en un cendrer tots els números o punts o notes enganxades al seu cos, etc.

Les paraules “ÍNTIMO Y PERSONAL” són únicament informatives, poden enganxar-se sobre el cos o escriure's. La foto és facultativa. Si el resultat l’ha satisfet plenament, torni a començar tantes vegades com vulgui.

  • Afegeix al Recorregut

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

  • Comparteix

    Per email

  • Comenta

    Inicia sessió

    Per comentar o crear Recorreguts cal registrar-se. Encara no ho has fet? Registra't

Continguts relacionats

Recorreguts

Obra

Vídeos

Àudios