Gilles Deleuze i la geologia de la creació

Gilles Deleuze és un dels filòsofs contemporanis més influents, no sols en l’àmbit acadèmic o del pensament, sinó també en el de les arts i les ciències socials. Com va dir Michel Foucault, «algun dia el segle serà deleuzià». Tot i que aquesta afirmació potser és excessiva, no hi ha dubte que posa en relleu la importància i el pes de les idees de Deleuze (desenvolupades en solitari o al costat de Félix Guattari) per a l’escena més actual.

Deleuze va dedicar bona part de la seva producció a pensar l’art, i els seus escrits constitueixen referents indiscutibles en qualsevol bibliografia sobre estètica o teoria de l’art. La pintura, el cinema, la música i la literatura són alguns dels temes que centren la seva reflexió. A més dels treballs que el mateix autor va publicar, també és interessant observar com les seves idees van impactar directament en la producció artística i, a partir d’aquí, van estimular l’experimentació en una gran varietat de disciplines artístiques.

Com a punt de partida, podria dir-se que la manera en què Gilles Deleuze va desenvolupar la seva producció teòrica i pràctica és en ella mateixa un assemblatge creatiu que esborra els límits de qualsevol identitat tancada. Així, aquest concepte deleuzià ens serveix per pensar tant la forma de producció de l’art com l’obra del mateix autor francès. Els assemblatges creatius expliquen els exercicis productius de la vida com a tal, ja que remeten a una complexitat d’accions constants que desencadenen un moviment incessant de territorialització, desterritorialització i reterritorialització. Aquests traspassos d’un estat a un altre parlen de la formació de diversos codis (socials, expressius, subjectius) i possibiliten connexions creatives. Cadascun dels desplaçaments del territori cap a la desterritorialització o la reterritorialització produeix assemblatges particulars que posen de manifest tot un conjunt de matèries d’expressió estètica.

PARTICIPANTS EN EL SEMINARI
Pau Alsina
Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i professor d’Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És investigador del grup de recerca Art, Arquitectura i Societat (UB) i Mediaccions Digital Culture de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3). Director de la revista #Artnodes. Ha publicat llibres com Arte, ciencia y tecnología (2007), Plagas, monstruos y quimeras (2015); capítols de llibres dedicats a la cultura digital: Sinergia (2013), Bioarte y biopolítica (2012), etc.; textos en catàlegs d’exposicions com Feedforward. El ángel de la Historia (2009), Banquete: nodos y redes (2010), a Laboral, etc. Va comissariar, amb el físic Josep Perelló, l’exposició Cultures del canvi. Àtoms socials i vides electròniques (2010) al centre Arts Santa Mònica. El 2014 va copresidir el congrés internacional Art Matters, organitzat per la UB, Hangar i la UOC.

Santiago Auserón
Doctor en Filosofia per la Universidad Complutense de Madrid, també va estudiar filosofia a la Université de Vincennes, París VIII (1977-1978), sota la direcció de Gilles Deleuze. Cantant i compositor del grup musical Radio Futura (1980-1992). El 1993 es dóna a conèixer el seu nou projecte musical: Juan Perro. Des de 1997, publica articles sobre música, art i filosofia en diaris i revistes especialitzats. Va traduir el llibre La ciudad infinita de Catherine François (Pre-Textos, València, 1992). Ha publicat La imagen sonora. Notas para una lectura filosófica de la nueva música popular (Episteme, València, 1998). Ha rebut el premi Nacional de Músiques Actuals del Ministeri de Cultura (2011) i el premi Max de les Arts Escèniques (2001).

Gabriela Berti
Doctora en Filosofia, màster en Teoria i Estètica de l’Arta Contemporani (UAB) i esquizoanalista. Especialista en filosofia contemporània i aplicada, centra bona part del seu treball en l’obra de Deleuze i Guattari. Des de 1995 exerceix de professora i formadora de formadors en carreres de grau, postgrau, doctorat i centres de professorat (UAB, UB, Universitat Politècnica de València, Universidad Complutense de Madrid, Universidad de Buenos Aires, Universidad de Salta, entre d’altres). Ha escrit diversos llibres i articles especialitzats. És autora de Félix Guattari, los ecos del pensar. Entre filosofía, arte y clínica (Hakabooks, 2012). La seva obra Pioneros del graffiti en España va rebre el premi a la millor edició de l’any (UNE, 2010). Treballa com a comissària independent per a diverses institucions i museu.
www.gabrielaberti.com

Pascale Criton
Compositora. Ha treballat a l’IRCAM; Radio France; American Festival of Microtonal Music (Nova York); Centre Georges Pompidou; MANCA; Ars Electronica; etc. La seva concepció estètica i intel·lectual de la música està molt lligada al pensament de Gilles Deleuze, amb qui va col·laborar estretament des de 1987. Va estudiar amb Ivan Wyschnegradsky, Gérard Grisey i Jean-Étienne Marie. És directora artística d’Art&Fact. Ha realitzat obres per al Ministeri de Cultura francès, Radio France y Sacem. Les seves composicions han estat interpretades pels grups Ensemble 2e2m, Itinéraire, Aleph, Accroche Note, Taller Sonoro, Dedalus. És investigadora associada del laboratori Lutherie Acoustique Musique (Université Pierre et Marie Curie, CNRS). Recentment ha editat Gilles Deleuze, la pensée-musique (co-dir.), Cdmc, Symétrie (2015).

Laura Llevadot
Professora titular de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona i Coordinadora del Màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica de la UB. Va ser investigadora a la Universitat de Copenhaguen, Howard and Edna Hong Kierkegaard Library (Minneapolis, USA), i la Universitat de París 8. El seu treball se centra en les filosofies contemporànies de l’alteritat i la diferència. És autora de La Philosophie seconde de Kierkegaard (L’Harmattan, 2012); Kierkegaard through Derrida: Towards a Post Metaphysical Ethics (Davies Group, 2012) i coeditora amb Jordi Riba de Filosofías postmetafísicas. 20 años de filosofía francesa contemporánea (UOC, 2012). Sobre Deleuze ha publicat recentment «Spinoza, Deleuze i el cos sense òrgans» (2013).

Carmen Pardo Salgado
Professora titular de la Universitat de Girona i professora del Màster en Art Sonor de la Universitat de Barcelona. Investigadora postdoctoral a la unitat IRCAM-CNRS de París. Editora i traductora de John Cage, Escritos al oído, és autora de La escucha oblicua: una invitación a John Cage (2001; 2014. Versió francesa: Approche de John Cage. L’écoute oblique, 2007, guardonat amb el Coup de cœur 2008 de l’Académie Charles Cross). Ha organitzat i coordinat diverses trobades internacionals com Musique et écologies du son (París, 2012), i ha estat comissària adjunta de l’exposició Encuentros de Pamplona 1972. Fin de fiesta del arte experimental (MNCARS, 2009-2010).

Anne Querrien
Sociòloga i urbanista, va ser una de les animadores del moviment del maig francès de 1968. Secretària general del CERFI (Centre d’études, de recherches et de formation institutionnelles) creat per Félix Guattari, amb qui va compartir molts anys de feina conjunta i una llarga amistat. Ha estat professora de les universitats de París 8 y París 1, així com de la Universitat d’Evry. És codirectora de la revista Multitudes i membre del comitè acadèmic de Chimères (revista fundada per Gilles Deleuze i Félix Guattari). És autora del llibre Trabajos elementales sobre la escuela primaria (traduït al castellà).

Deborah Walker
Com a instrumentista va estudiar violoncel a Itàlia i després es va traslladar a París, on va continuar els estudis amb Agnès Vesterman i Anssi Karttunen. És membre de Dedalus, grup de música experimental contemporània que ha col·laborat amb Tom Johnson, Pascale Criton, Christian Wolff, Antoine Beuger i Jürg Frey, entre d’altres. També ha treballat amb Joëlle Leandre, Markus Stockhausen, Garrett List i Philip Corner, i amb compositores com Eliane Radigue. Ha actuat en festivals com I Suoni delle Dolomiti (Itàlia), Wave, ZKN (Karlsruhe), Festival d’Avinyó, Festival Nomad en M’Hamid (Marruecos), Switch ON (Malasia). És doctoranda a Itàlia amb una tesis sobre Fluxus.