Eye / Machine I, 2001

La contrainformació, que en altres èpoques es va fer des dels púlpits, a través de fulls de mà o mitjançant l’ús de les ones radiofòniques, ara passa pel control de la imatge, tot i que ja no es parla de propaganda de guerra i són els grans grups de comunicació els qui tenen el control de la informació. L’últim perill per a la propaganda oficial han estat les publicacions en línia i la vertiginosa velocitat amb la qual els usuaris de blocs arreu del món poden «pujar-hi» la seva versió dels fets.

Tenint en compte el nivell de desenvolupament de la tecnologia actual, Farocki es pregunta fins a quin punt es pot distingir entre l’home i la màquina. En la moderna tecnologia militar, la intel·ligència desplegada ja no es redueix a la de l’ésser humà, sinó que cal sumar-hi la de les màquines. La combinació «home-màquina» es concreta, segons el cineasta, en la combinació «ull-màquina», quan analitza el funcionament de les màquines intel·ligents i el que elles «veuen» quan treballen sobre la base de programes de reconeixement i processament d’imatges.

L’empenta que la Guerra del Golf (1991) va donar als dispositius electrònics de vigilància –un intricat sistema de supervivència, detecció i advertiment que pot actuar sobre un enemic potencial–, va fer que es coneguessin com a C3I: Command, Control, Communications and Intelligence. Farocki estableix paral·lelismes entre el desenvolupament de la indústria militar i el de la tecnologia, alhora que posa de manifest la creixent imbricació d’aquests novíssims avenços i la seva aplicació en la vida quotidiana.

La trilogia Eye / Machine està formada per tres peces, de 25, 15 i 25 minuts cada una. Reflecteix els instruments de treball, guerra i control, les noves tècniques en robòtica i videovigilància especialment avançades des de la Guerra del Golf. La projecció d’imatges discorre en paral·lel en tres pantalles.

Eye/Machine I

Durant la Guerra del Golf, el 1991, les televisions d’arreu del món van oferir imatges impactants de bombardeigs captades per càmeres situades en el cap dels projectils. Càmeres kamikaze. La bomba era el mateix reporter. «L’ull de la càmera crea una idea de subjectivitat i on hi ha un subjecte també hi ha intel·ligència», diu Farocki. Més endavant es va fer servir el terme d’armes de precisió, però inicialment es parlava d’armes intel·ligents. Com també s’esdevé en la indústria, en la guerra se suprimeix el treball manual. A Eye / Machine I alterna aquestes imatges amb altres de captades en una cadena de muntatge d’una fàbrica. Les màquines treballen a cegues, les imatges que capten no estan pensades per ser vistes per l’ull humà, sinó per ser reconegudes per uns paràmetres que la màquina executa amb precisió. D’aquesta manera, un robot autònom equipat amb «ulls-càmera» compara les dades memoritzades per al seu trajecte amb aquelles que presenta el seu entorn. La tecnologia aplicada a l’armament militar, com els dispositius de vigilància per identificar i perseguir objectius, no són altra cosa que el desenvolupament de tècniques que es fan servir, també, en altres disciplines, com les imatges recollides per satèl·lits o les càmeres utilitzades per a ús mèdic. A les imatges de la Guerra del Golf, a l’espectador li era impossible distingir si es tractava d’una imatge real, o extreta d’un simulador o de les pantalles d’un videojoc. La confrontació ull/màquina ens porta a plantejar-nos aquesta dualitat, per tal com l’ull pren la imatge real i la màquina, la manipulable. Realitat versus ficció. Imatges d’una guerra del tot asèptica per a la nostra mirada, en què no es veuen les víctimes, molt més fàcil d’oblidar. Farocki tanca així la peça: «Pensar en una guerra de màquines autònomes, una guerra sense soldats com una fàbrica sense obrers.»