Exposició

Cap al 1977, un any abans de la seva mort, Gordon Matta-Clark iniciava un gir que el portaria a superar els building cuts, que aleshores ja eren un gènere assumit per les institucions de l'art. Aquell any l'artista va participar a la Documenta 6 amb Jacob's Ladder (1977), va realitzar Office Baroque (1977) a Anvers i va començar la recerca sobre construccions suspeses en l'espai, leitmotiv d'una sèrie de dibuixos agrupats sota el títol de Sky Hooks (1978). El 1978 Matta-Clark encara va tenir temps de completar Circus or The Caribbean Orange (1978). La intervenció es va realitzar en una casa de tres pisos que s'havia d'incorporar a l'estructura del Museu d'Art Contemporani de Chicago. Malgrat que inicialment pretenia assajar una estructura de túnels suspesos i subjectats amb cables d'acer, en la mateixa línia del projecte amb el qual havia participat a la Documenta de l'estiu anterior, Matta-Clark va recórrer a un enderroc selectiu de l'immoble. Circus va ser executat en un termini breu de temps. El motiu formal a partir del qual es van traçar els talls a l'edifici s'originava en un cercle que es projectava cap a l'interior de l'edifici, tal com s'havia efectuat a Conical Intersect i a Office Baroque.

La font d'inspiració més citada en el cas de Conical Intersect és una pel·lícula experimental d'Anthony McCall, Line Describing a Cone (1973), que el mateix autor definia com una "escultura de llum sòlida". Matta-Clark la devia veure durant la presentació a Nova York, a l'Artists Space. El projector formava un con de llum tangible gràcies a la pols i el fum dels cigarrets que omplia la sala en aquells dies en què encara s'hi podia fumar. En comptes de fixar-se en la pantalla, els espectadors dirigien la mirada cap al feix de llum. D'aquesta manera la pel·lícula excavava, literalment, un volum en l'espai. Matta-Clark no sols va aplicar aquest principi durant la seva intervenció a la Biennal de París de 1975, sinó que també el va estendre als building cuts posteriors, a Anvers i Chicago.

Els preparatius d'Office Baroque indiquen que l'artista intentava dur a terme un buidatge de l'immoble escollit, al número 1 del carrer Ernest van Dijckkaai, davant mateix de l'Steen, un dels punts més turístics d'Anvers. Matta-Clark pretenia sostreure una part de la façana per obtenir la forma d'un quart d'esfera, l'eix de la qual havia de coincidir amb la cantonada de l'edifici. Tanmateix, els problemes legals en l'obtenció del permís van obligar a modificar el projecte. Per evitar riscos, només es va concedir permís per treballar portes endins, de manera que es va practicar una perforació que baixava des del terrat i desplegava variacions i interseccions a través dels cinc pisos. El resultat oferia, citant el mateix artista, "un animat passeig amb vistes interiors que muten sense parar". Algunes fotografies de l'època mostren els visitants movent-se per les entranyes de l'edifici, avançant amb cautela entre murs mig enderrocats i terres que deixen entreveure els pisos inferiors. François Verresen, que va ser assistent de Matta-Clark en aquesta obra, ens recorda els esforços per garantir que el lloc on havia treballat l'artista seguís sent segur malgrat els talls, extraccions i atacs a l'estructura, ja que també havia ser lloc d'exposició. Una pel·lícula documental realitzada per Eric Convents i Roger Steylaerts revela la duresa del treball que va implicar dur a terme Office Baroque amb mitjans tan precaris i escasses mesures de seguretat.

Entre el 8 d'octubre i el 6 de novembre 1977, l'Internationaal Cultureel Centrum (ICC) d'Anvers va exposar diversos muntatges fotogràfics que recreaven complexes vistes de l'interior d'Office Baroque. Fins i tot s'hi van portar alguns vestigis de l'edifici, escultures que adoptaven la forma d'un bot de rems. L'immoble, lluny de ser demolit immediatament, es va mantenir fins al 1980. Florent Bex, director de l'ICC i promotor d'Office Baroque, va iniciar una campanya per evitar-ne la destrucció. L'obra de Gordon Matta-Clark havia de constituir el nucli del futur museu d'art contemporani d'Anvers. A diferència d'altres projectes condemnats a desaparèixer en el moment mateix en què prenien forma, aquest es podria conservar. Un conjunt de fotografies demostra que es van prendre les mesures oportunes en aquest sentit. Però abans que caduqués el permís municipal per a la demolició, l'ordre d'enderrocament va ser executada. La mateixa condició administrativa que havia permès a l'artista intervenir en l'antic edifici d'oficines va posar fi als llimbs temporals en què es trobava Office Baroque. El 3 de juny de 1980 la Gazet van Antwerpen recollia la notícia. Office Baroque sucumbia a la dinàmica del valor immobiliari. Matta-Clark havia desplegat el seu treball just en aquell interstici en el qual la propietat del sòl espera una plusvàlua imminent.

Portfolio Office Baroque, un conjunt de més de quaranta fotografies en blanc i negre que documenten bona part de les accions de l'artista realitzades al llarg dels setanta, reuneix un ampli ventall d'aquestes situacions locals. En totes les intervencions l'obra funciona com a indicador d'una transició, s'instal·la en un espai intermedi, allà on s'han produït buits o forats. És lògic, doncs, que un projecte com Sky Hooks perseguís una ocupació lleugera de l'espai mitjançant globus d'aire calent i l'elevació de les estructures. Peter Fend, encarregat de fer realitat aquestes idees de Matta-Clark, recorda que l'artista li mostrava dibuixos dels Estats Units de principis del segle xx, en què Manhattan o Chicago es convertien en una selva de passarel·les elevades, esteses entre els edificis acabats en forma de temple. Tal com ha afirmat Fend, "a partir de llavors hi hauria densitat en l'aire, no a terra".