Col·lecció MACBA

En la nova presentació de la Col·lecció MACBA, que incorpora obres fins ara no exposades, els tradicionals criteris lineals d'ordre cronològic han estat substituïts voluntàriament, en benefici d'una disposició de caràcter més flexible i fluid. La contigüitat en un mateix espai d'obres i d'autors semblants –per generació, per materials i formats, per discurs, per escola, per idees compartides o per vincles d'amistat entre els artistes– o, per contra, totalment dissemblants, contradictoris i fins i tot hostils entre si, respon a l'objectiu de potenciar un recorregut que s'allibera de la disciplina historicista, la trenca i ens convida a establir relacions més complexes, aleatòries, suggestives i lliures, així com a l'especulació.

Una obra de Joan Rabascall, Tout va bien (1972), obre l'exposició. La rotunditat del missatge en majúscules d'aquest creador porta implícita la incertesa del que declara: ambigüitat irònica, però també optimisme de la voluntat. Rabascall, resident a París des dels anys seixanta i a qui el MACBA va dedicar una exposició el 2009, ha desenvolupat una obra inspirada en l'absurd dels discursos oficials, especialment dels mitjans de comunicació de masses, i concebuda com un permanent estat de resposta a aquests.

La contemplació de Tout va bien coincideix amb l'audició de Den Svåra Resan (1954), un poema sonor d'Öyvind Fahlström. Artista pioner de la poesia concreta –el corrent renovador dels paràmetres de la forma poètica que, als anys cinquanta, va postular que els elements espacials i visuals del poema tenien una importància equiparable a la rima i el ritme–, Fahlström està molt influenciat pels sons concrets i la disposició harmònica de notes abstractes en la música electrònica.

Al costat de Joan Rabascall trobem l'obra de Jack Goldstein, que recull el brogit d'un tornado, el crepitar d'un bosc cremant o els lladrucs d'un gos, mentre que les cobertes dels seus vinils ens remeten al minimalisme. Els sons triats són, com les imatges dels seus films, rotunds: "instants sensacionals", denominaria el mateix autor les seves pintures posteriors. En paraules seves, "m'interessa la bretxa entre el minimalisme i el pop art: l'adhesió a l'objecte i l'autonomia del minimalisme i la materialitat de la nostra cultura que es troba en el pop art".

Cinc petites obres de fusta del pintor constructivista Joaquín Torres García, datades entre 1924 i 1935, ens remeten a l'àmbit del joc. Torres García, influent educador per a diverses generacions d'artistes sud-americans, es va distingir sobretot pel fet d'aportar ordre i lògica compositiva al constructivisme mitjançant regles com el nombre auri i la inclusió de figures simbòliques que representen l'home, el saber, la ciència i lesciutats. Aquestes peces estan situades davant de dos mòbils paradigmàtics d'Alexander Calder realitzats als anys trenta, durant la seva estada a Barcelona. Membre de l'associació Abstraction-Création des de 1931, Calder s'havia proposat crear obres abstractes dotades de moviment. Va ser Marcel Duchamp qui va batejar les seves primeres escultures amb moviment amb el terme "mòbils".

De Marcel Duchamp se'n presenten algunes peces a l'espai contigu, en companyia d'altres obres de creadors dels anys seixanta i setanta que, com ell, exposarien per primera vegada a Espanya gràcies a l'arquitecte i galerista italosuís Lanfranco Bombelli, a la galeria Cadaqués d'aquella localitat. Atret per les recomanacions de Salvador Dalí, Duchamp, creador dels readymades i dels rotoreliefs que donarien pas a l'art cinètic o òptic, va estiuejar a Cadaqués els últims anys de la seva vida. John Cage, admirador de Duchamp, també hi va passar diverses temporades, igual que Richard Hamilton, famós en la història de l'art com a 'pare del pop art' pel seu collage Just What Is It That Makes Today's Homes So Different, So Appealing? (1956) i també prolífic dibuixant, pintor i impressor.

La següent sala explora algunes de les possibilitats teatrals de l'objecte artístic. Destaca l'obra de Juan Muñoz London Balcony (1987), un dels seus característics balcons buits penjats de la paret cega. Amb aquestes peces, que s'afegeixen al seu catàleg d'espais arquitectònics i figures humanes, aïllades o en grup, que componen escenografies inquietants, Muñoz convida l'espectador a imaginar el que hi podria passar. La inquietud, l'interrogant, la reverberació existencial i metafísica que susciten provenen també de la seva mida insòlita, de la seva desproporció.

A la mateixa generació pertanyen els artistes que l'acompanyen: Cildo Meireles, de qui s'exposa Inmensa (1982), una construcció amb taules de diverses mides que exemplifica les seves "cascades de bifurcacions" i alhora escenifica idees de domesticitat, de jerarquia, de poder; Gabriel Orozco, amb Atomist: Offside 1996 (1996), una de les seves manipulacions –o perversions– en òfset d'una foto de premsa sobre un espectacle esportiu popularíssim als Estats Units, el seu país d'adopció; i Guillermo Kuitca, de qui es presenta la planta d'un pis buit, Red Plan (1990), com un altre espai escenogràfic –habitatge o laberint carcerari– perquè l'observador, com en el cas de Muñoz, hi projecti la seva imaginació del que hi passa o hi deixa de passar.

Marcel Broodthaers i Kurt Schwitters es relacionen en el primer dels films de Broodthaers, La Clef de l'horloge (1957), filmat al Museu de Belles Arts de Brussel·les amb motiu d'una exposició de Schwitters, artista pel qual Broodthaers sentia gran estima i admiració. Altres pel·lícules de Marcel Broodthaers que es poden veure en aquesta presentació són La Pipe (1969), un nou gir, en aquest cas cinematogràfic, del famós quadre Ceci n'est pas une pipe de René Magritte, i Un film de Charles Baudelaire (1969), inspirat en el gran poeta francès.

La idea de línia i les possibilitats del dibuix, ja sigui amb fil, filferro, paper retallat o altres materials, s'explicita en el conjunt d'obres reunides en el següent espai: fotografies d'Ana Mendieta en què es perceben les efímeres siluetes de les seves dones de sorra, agressius quadres de filferro de punxes de Jaume Xifra, al costat de formes delicades i etèries del brasiler Waltercio Caldas o dels 'dibuixos sense paper' de Gego. Philip Guston i Pablo Palazuelo comparteixen així mateix espai amb els papers retallats d'Antoni Llena i una sèrie Fibonacci de Mario Merz.

La rellevància de la fotografia com a eina artística pròpia del segle XX i, alhora, de l'espai urbà com una de les seves temàtiques privilegiades es posa de manifest a la sala següent. Les imatges de Robert Frank sobre la Nova York arquitectònica dels anys cinquanta s'encaren amb una altra perspectiva de Nova York, la de la pel·lícula documental de Helen Levitt In the Street (1952) –que retrata la gent i la vida al carrer al Harlem de 1944-1945– i amb la Barcelona insòlita de Manolo Laguillo, les imatges del qual evidencien la transició urbanística que va experimentar la ciutat en el període comprès entre l'inici de la democràcia i l'era postolímpica. Acompanyant-los, trobem la ficció fotogràfica meticulosament construïda del canadenc Jeff Wall i el colossal políptic de Cristina Iglesias, que utilitza la documentació de la seva pròpia obra d'escultora com un laberint interior.

L'última sala es dedica als moviments i els artistes de les primeres dècades del segle XX. Les seves ruptures amb la tradició i la seva iconoclàstia van contribuir a establir el camp de llibertat en el qual van poder treballar els artistes que acabem de veure a les sales precedents. Petits formats de Paul Klee i Joan Miró entre el figuratiu i l'abstracció, obres juvenils d'Antoni Tàpies i Joan Ponç que representen l'impacte de l'onirisme i el magicisme del moviment surrealista, que va quallar a Barcelona amb el grup Dau al Set, moment en què se situen els orígens de l'art modern en el nostre context cultural. Del surrealisme, als anys cinquanta, evolucionen, per reacció, l'informalisme i la pintura matèrica. Tàpies representa l'expressivitat sofrent de l'art matèric, mentre que les obres de Lucio Fontana, Jean Dubuffet i Henri Michaux testifiquen la vitalitat de l'informalisme. Eduardo Chillida i Jorge Oteiza, buidadors de l'escultura, escultors de l'aire emmarcat en metall, tanquen l'exposició.