Camps de forces
Camps de força proposava un recorregut transversal per un període de la història de l'art comprès entre 1920 i 1970, i se centrava en totes aquelles temptatives artístiques en què la creació es presentava com a possible model de l'univers. Matèria, energia i espai esdevenien així preocupacions estètiques essencials per a una sèrie d'artistes que, des de paràmetres abstractes, exploraven les continuïtats entre contraris com ara macrocosmos i microcosmos, univers i ment, matèria i buit, espai interior i espai exterior.
La clau temàtica de l'exposició l'oferien les peces dels anys vint de Marcel Duchamp, Naum Gabo o László Moholy-Nagy; els mòbils d'Alexander Calder dels anys trenta; i les obres que Georges Vantongerloo va produir des de 1945 fins a la seva mort.
Defugint un plantejament cronològic o historiogràfic, la mostra articulava nous relats entorn de l’art cinètic. Enfront d'una escena de l'art dominada, des dels Estats Units, per la influència de l'expressionisme abstracte, el minimalisme i l’art pop, aquí s’aplegaven una sèrie d'artistes que compartien un mateix interès per la investigació del llenguatge del moviment. Camps de força també establia connexions reveladores entre grups de treball històricament considerats antagònics, com és el cas de l'art concret i l'informalisme de la dècada dels cinquanta.
Aquesta exposició proposà una nova lectura de l´art produït aproximadament entre el 1930 i el 1970, que va reflectir una preocupació contínua per l´art com a possible model de l´univers, prenent com a clau temàtica els mòbils més primerencs d´Alexander Calder i l´obra que Georges Vantongerloo va produir després de 1945. Mantenint-se dins dels paràmetres de l´"abstracte", o de la no-representació, la mostra va seguir uns fils conductors sòlids però ocults en l´art del segle XX: l´art com a procés d´especulació en els fonaments de la matèria i el cosmos, les metàfores de l´espai i el temps, les traces d´energia, la transformació de la matèria, les estructures estètiques paral·leles a la natura, les especulacions sobre el flux i el buit, les noves maneres d´entendre el cos en l´espai, i l´espai en el cos...
En part, l'exposició implica una revaloració de determinats aspectes de l'art cinètic dels anys seixanta, una tendència sovint ignorada o trivialitzada en la història de l'art. Es considera que era necessària una nova presentació d'algunes d'aquestes obres, sobretot per a les generacions més joves, que no han tingut cap experiència de primera mà sobre el "llenguatge del moviment". Al mateix temps, la mostra fa connexions reveladores entre grups de treball que convencionalment es consideren pols oposats en la història de l'art, o fins i tot antagonistes, com les tendències "concret" i "informal", dels anys cinquanta.
Entre els artistes representats en aquesta mostra hi són clàssics com Constantin Brancusi, Pol Bury, Alexander Calder, Marcel Duchamp, Naum Gabo, Laszlo Moholo-Nagy i Geroges Vantongerloo. També és destacable la presència llatinoamericana, amb artistes com Sergio Camargo, Gego, Julio Le Parc o Jesús Rafael Soto. És important, així mateix, la part dedicada al dibuix, amb obres de Sol Lewitt, Wols, Henry Michaux, Jean Tinguely, Takis o Lucio Fontana, entre d'altres.
Mostra produïda i organitzada pel MACBA
Comissari: Guy Brett
Amb la col.laboració de The British Council in Barcelona
Itineràncies
13 JUNY - 17 SET. 2000 Hayward Gallery, Londres
