Fons de la Col·lecció

A mitjan anys cinquanta, Jorge Oteiza va començar la recerca al voltant del quadrat o el cub com a unitats essencials, influït per Piet Mondrian, Kazimir Malevitx i, sobretot, per Paul Cézanne. En les seves escultures de pedra, ferro o acer, evidencia una concepció dels volums tancats que es distingeix pel fet de mostrar-los com a presències metafísiques i no pas com a absències de massa sòlida. Es tracta, doncs, de manllevar l’essència del buit, la seva capacitat de generar alhora energia espiritual i física.

Els anys cinquanta foren l’època més fèrtil d’Oteiza com a escultor, tot i que, paral•lelament a la seva producció escultòrica, la seva obra teòrica va anar assolint envergadura i complexitat: a més de desenvolupar importants estudis sobre les arrels culturals i artístiques del poble basc, Oteiza va exposar les seves preocupacions estètiques principals i el seu compromís ideològic en diversos textos; i a partir del 1959 va decidir abandonar l’escultura per dedicar-se completament a la teoria de l’art i a l’estudi de la identitat cultural basca. Des de llavors, ha realitzat col•laboracions en àmbits tan diversos com l’arquitectura, la poesia o el cinema.

Conjunción dinámica de dos pares de elementos curvos y livianos explora la «desocupació espacial» d’un volum partint d’un sentit dinàmic de l’esfera que, per essència, gira sobre si mateixa o roman en rotació constant. Tanmateix, aquest moviment primordial es presenta immòbil en el temps i estabilitzat en l’espai, la qual cosa permet l’aparició d’un nucli interior actiu que mai no arriba a aïllar-se de l’espai que el circumda. Com en els moviments cíclics de la naturalesa, el dinamisme d’aquestes bandes de ferro de vores convexes s’inscriu dins unes pautes predeterminades i reiteratives, tal com correspon a la visió còsmica de l’artista, l’interès del qual se centra en la superació de la matèria en la recerca d’una energia pura que, en paraules seves, es troba dins «el buit respirable a través de les formes».

Realitzada un any abans que Oteiza abandonés la pràctica escultòrica, Desocupación no cúbica del espacio s’inscriu en la sèrie dedicada a Construcciones vacías i a Cajas metafísicas. Oteiza desplega en aquesta obra una complexa combinatòria entre plans esglaonats i volums espacials interns i externs. Malgrat que se situa prop de la pràctica neoplasticista i suprematista, els procediments emprats en aquesta escultura palesen una de les constants de la trajectòria del seu autor: la voluntat de preservar el contingut vital de les seves obres en contraposició al logicisme pur. Així doncs, davant la rigidesa analítica de la matemàtica, l’escultor basc hi oposa la biologia o la física, ciències ancorades en la realitat.



DE MI DESOCUPACIÓN DEL ESPACIO
creación de huecos de espacios vacíos
en escultura como objeto experimental
desocupación espacial del cubo
de la esfera
y el cilindro
con un abrazo a Cézanne
desocupación del poliedro
desocupación de la ciudad
en arquitectura en urbanismo vaciar la ciudad
para ver el cielo
en el cine concavidad agujeros
en el deporte sitios fuera del mundo
en el fútbol
descolocar defensas
abrir huecos
para escapar.

Jorge Oteiza, s/d