Barcelona, Mural G-333, 1998

L’obra es va dur a terme al taller de Hans Spinner –ceramista alemany molt respectat per Chillida– a Grassa, al sud de França, on l’escultor va fer la major part de les seves peces ceràmiques. Després de coure a 1.300 graus les plaques de formigó refractari que formen el mural, Chillida les va pintar amb òxid de coure i després les va tornar a coure a 1.120 graus. En aquest procés de doble cocció, l’òxid va adquirir un color negre característic i l’obra va prendre una textura entre l’escultura i el gravat. I és que l’ús que fa Chillida de terres i matèries subjectes a cocció no correspon en absolut al concepte tradicional de ceràmica, sinó més aviat al d’assaig arquitectònic.

El mural de Chillida per al MACBA condensa el llenguatge propi de l’escultor i el seu concepte d’abstracció. La simplicitat és un dels punts centrals d’una manera d’entendre l’art que tendeix a eliminar tot element superflu o retòric de la imatge. En tota l’obra de Chillida, com s’observa també en el mural Barcelona, Mural G-333, destaca la modulació d’espais i el joc de relacions entre el ple i el buit, un buit que de vegades es converteix en signe. Quant al dibuix del mural, manté la tipologia dels darrers treballs de l’artista, en què el poder d’un grafisme fosc i les delimitacions cromàtiques negres reflecteixen una recerca bàsica sobre el volum i la seva ocupació de l’espai. Octavio Paz, gran coneixedor de l’obra de Chillida, apuntava que, tant si l’escultor treballava amb terra, ferro, fusta, formigó, alabastre o altres materials, «tots diuen el mateix: espai».