Recorreguts

Wikipedia defineix la notació gràfica com "la representació de la música mitjançant símbols visuals fora de l'àmbit de la notació musical tradicional". L'escriptura musical ha variat notablement en diferents èpoques i cultures, i molt abans de l'estandarització del que avui s'entén com "notació tradicional", trobem exemples de sistemes que incorporen tota mena de recursos gràfics, però els avenços en l'atonalitat, la proliferació dels mitjans electrònics i d'altres transformacions formals que van tenir lloc en la música del segle XX van afavorir l'ús aquesta pràctica. Per a bona part dels compositors contemporanis i experimentals, la notació gràfica era una manera efectiva de codificar informació per als intèrprets o de transcriure estructures rítmiques i tonals més enllà de les possibilitats del pentagrama convencional. Utilitzant mètodes de notació alternatius, compositors com Cornelius Cardew, John Cage, Karlheinz Stockhausen, Morton Feldman o Krzysztof Penderecki, entre moltsossibilitats dels seus sistemes de notació musical. Així, cada compositor dissenyava el seu propi llenguatge gràfic, concebut específicament per a les necessitats expressives o de lectura de la seva obra, i difícilment generalitzable. Alguns desenvolupaven codis propers als diagrames de flux que revolucionaven la ciència a la dècada dels cinquanta, mentre que d'altres prenien una direcció més poètica, gairebé conceptual. De la mateixa manera que la poesia tipogràfica i visual de Joan Brossa o els escrits futuristes i Dadà donaven al text una dimensió creativa per a emfatitzar idees i suggerir nous significats, alguns artistes van atorgar significació estètica als símbols musicals, que ja no havien d'estar constrenyits per una retícula perfecta ni normes formals estrictes. Sovint, aquestes partitures transcendien la funcionalitat estricta de la partitura i s'acostaven a l'exercici gràfic en el sentit més pur, en una síntesi para-musical d'allò que Duchamp anomenava art no-retinal.